Conte de Nadal: Sortir-se'n del guió.



En el dia de sant Esteve, quan ens reunim tota la família, el meu fill Josep Maria ens va regalar aquesta bonica història.



…pensava que “Els Pastorets” es feien només a la nostre terra!! Estava ben orgullós d’això. Tenim el pa amb tomàquet, els carquinyolis, els panellets, les sardanes,..., i la representació per Nadal de “Els Pastorets”.

Doncs, em vaig assabentar que també a altres indrets fora de les nostres comarques, tenen els seus Rovellons, Lluquets, Zacaries,..., dimonis i sants Gabriel. Amb altres noms i, suposo també, cadascú amb els seus propis tarannàs. No ens ha de saber greu, ans al contrari sempre podrem pensar que som prou internacionals com per exportar a l’estranger les nostres bones tradicions.

La història que us presentem transcorre en un petit poble italià dels Apenins. El seu nom se m’escapa, però és d’aquesta mena de poblacions on tots es coneixen a la perfecció. Que si el noi de la Maria, en Martí de can Farré, la néta d’en Fulgenci...  Com tot, té les seves coses bones i no tan bones.

El nostre protagonista és en Guillem (per fer-ho més proper. posarem el nom en català). El nano té uns quinze anys i la seva peculiaritat és la seva discapacitat mental, molt per sota de la mitjana. És de les persones més estimades del poble. No va a l’escola i treballa d’ajudant del fuster. S’ha d’estar sempre a sobre d’ell per tal que no faci cap malifeta, sense cap mala intenció, es clar.

En Guillem té una gran passió: “Els Pastorets”. Des de ben petit anava a veure’ls amb els seus pares i germans. Seia a primera fila i amb els ulls ben oberts seguia la representació sense perdre’s cap detall. Gaudia de valent. Reia, s’emocionava i fins i tot cridava contra els dimonis. Quan acabava la representació sempre anava a buscar el director de la representació. Li demanava que el deixés actuar el proper any i el pobre home li donava llargues, sense atrevir-se a dir-li que no.

I així un any i un altre. Fins que va passar el que sempre passa. Els imprevistos!

El que feia de Sant Josep, li va agafar un atac de pedra i el van tenir que ingressar a l’hospital. El pobre no arribaria a les representacions amb condicions.

En tots aquests grups, hi ha un bon gruix de persones que porten molts anys actuant junts. Es coneixen els papers. Dons bé, el personatge de Sant Josep el va agafar un dels dimonis, content d’allò més pel canvi. Havia promocionat! El seu paper el va agafar en Zacaries i d’aquesta manera es van anar passant els papers fins que al final se’n  va quedar un de vacant. Un personatge insignificant i de curta intervenció. L’amo de la posada. Però no trobaven a ningú.

En aquestes. estaven buscant algú, quan el director dels pastorets va pensar amb en Guillem. Però de seguida es va treure del cap la idea. Impossible! SI mai ha aconseguit aprendre res! Però no trobaven a ningú i s’acabava el temps. Estaven a les portes del Nadal. Ho va consultar amb uns dels seus col·laboradors i al final van decidir confiar el paper al Guillem.

Quan li van donar la notícia, el noi no cabia d’alegria. La mare es va emocionar i se li va escapa més d’una llàgrima.

De seguida es va assabentar tot el poble. Anava ben orgullós pels carrers i a tothom li feia saber que aquell any actuaria a “Els Pastorets”
.
El director li va demanar a la Natàlia, que l’ajudés a estudiar les frases que havia de dir. Aquestes eren curtes i senzilles. Quan Sant Josep trucava a la porta de la posada, ell l’obria i deia: “Que voleu?”. Llavors li explicava que desitjaven passar nit a Betlem. La resposta del Guillem era: “No, està ple. Marxeu.” Així de simple. Ho van assajar moltes vegades. Quan anava pel carrer ho deia en veu alta. Al final, molta gent se sabia la seva intervenció.

A la fi, va arribar el dia de l’estrena. Va anar-hi molta gent, del poble i dels pobles de l’entorn. Més del normal, per ser la primera representació i potser, també, perquè el nostre personatge inesperat va atraure més gent. Per primera vegada en Guillem passava de primera fila del públic a l’escenari. Estava molt content, i molt nerviós.

L’obra va començar esplendorosament. La història és la de sempre, tret d’algunes petites variacions que fan cada any. No hi ha doncs, sorpreses. Però es tant maca, que la gent no es cansa.

I a mesura que transcorrien les escenes, ens anàvem apropant al moment de l’actuació d’en Guillem.

Sant Josep entra a Betlem acompanyat de Maria i, desprès de dos negatives per ser acollits, arriba a la posada. Truca a la porta, aquesta s’obre i apareix en Guillem:

-Que voleu.

Amb una veu forta, potent, decidida. Molt bé! Quin goig que feia.

Sant Josep li explica:

-Acabem d’arribar al poble. Venim a empadronar-nos. Hem arribat una mica tard i no trobem lloc per passar la nit. Aquí està la meva esposa. Està a punt de donar a llum i està molt cansada. Ens podríeu acollir.

-No! Està ple. Marxeu!!

És el que havia de dir, però en comptes d’això es va quedar callat, mirant fixament a la que feia de  Mare de Déu. Certament era molt i molt maca. Al darrera de la porta li repetien la  frase que havia de dir. Però en Guillem estava callat. La gent del públic s’anava posant nerviosa. Fins i tot algú va començar a dir la frase. Però al final en Guillem va parlar:

-Es clar que sí. Passeu, segur que trobem algun racó per dormir.

I va anar a buscar a Maria per portar-la dins la posada.

Es va sentir un clam de sorpresa en tot el teatre. Durant uns segons es va generar una incertesa total. En  Guillem va agafar pel braç a la Mare de Déu. Aquesta es va quedar quieta. Sant Josep, bloquejat. El públic, espantat! Per sort, el director va fer sortir a una que estava a la seva vora per desfer l’enrenou que s’havia generat.

-Però que dius!! No li feu cas al meu marit. Ho sento però no podeu entrar. Au!, marxeu!

I va agafar al Guillem i el va fer entrar dins la posada. Per sort l’obra va transcórrer amb normalitat i es va poder acabar amb èxit. Aquesta vegada la gent va aplaudir més del compte i allà estava en Guillem saludant al públic més que content.

A la sortida, la gent només parlava de l’actuació d’en Guillem. Tots estaven admirats. Quina senzillesa més autèntica. En Guillem havia aconseguit que tots es meravellessin de veritat. Més d’una llàgrima s’havia caigut per més d’una galta.

Així hauria de ser a la nostre vida. Saber fer el mateix que aquest pobre noi discapacitat: saber sortir-se del guió i actuar amb amor i tendresa. D’aquesta manera ens apartem de la rutina i del que toca, per generar sorpresa, il·lusió i alegria.

Això és el que va fer Déu al primer Nadal  de tots. Va sortir del guió per venir a estar amb els homes. Quina sorpresa més gran!

Que tingueu molt bon Nadal!!!

Josep Maria Rovira Campos

Comentaris

  1. Preciosa história. A vegades ens fa falta una empenta per sortir-nos del guió i hem de trobar a algú que ens ajudi. Gràcies per compartir-la i bon Nadal a tota la família. (fa goig la foto de família)

    ResponElimina
  2. Una història molt bonica i profonda.
    Felicitats al mossèn!

    I també m'afageixo a q la foto familiar fa goig.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família 21: Cor de la societat