Converses de sobretaula

En el dia de sant Esteve, quan ens reunim tota la família, el meu fill Josep Maria ens va regalar aquesta bonica història. …pensava que “Els Pastorets” es feien només a la nostre terra!! Estava ben orgullós d’això. Tenim el pa amb tomàquet, els carquinyolis, els panellets, les sardanes,..., i la representació per Nadal de “Els Pastorets”. Doncs, em vaig assabentar que també a altres indrets fora de les nostres comarques, tenen els seus Rovellons, Lluquets, Zacaries,..., dimonis i sants Gabriel. Amb altres noms i, suposo també, cadascú amb els seus propis tarannàs. No ens ha de saber greu, ans al contrari sempre podrem pensar que som prou internacionals com per exportar a l’estranger les nostres bones tradicions. La història que us presentem transcorre en un petit poble italià dels Apenins. El seu nom se m’escapa, però és d’aquesta mena de poblacions on tots es coneixen a la perfecció. Que si el noi de la Maria, en Martí de can Farré, la néta d’en Fulgenci...   Com

El Nadal és per a la família una font inesgotable d’ensenyances que hem de saber valorar i aprofitar. Per als cristians el pessebre no és un objecte decoratiu en les nostres llars o una joguina per als infants, sinó un lloc privilegiat on podem aprendre la senzillesa, la humilitat, el despreniment, l’entrega, l’alegria, la generositat, la pau, l’estimació profunda. Tots ells, aspectes imprescindibles perquè l’àmbit familiar exerceixi la fonamental tasca educativa que li correspon. Però el Nadal es repeteix cada any amb algunes característiques semblants a les que succeïren fa uns dos mils anys. Llavors, no va haver-hi lloc per al naixement del nen Jesús ni a les cases de Betlem ni a la posada on Josep va anar a demanar refugi. Avui, pot ser que també en algunes llars, plenes d’arbres lluminosos, de papa-noels, de tions i de serpentines de purpurina, no hi hagi tampoc un lloc per al veritable Nadal. El gran protagonista del Nadal ja va haver de refugiar-se una vegad

Dos idees permeten definir la família com a cor de la societat. La primera perquè, com el cor en l’organisme, la família fa arribar el seu batec i el seu ritme a tota la societat, omplint de vida totes les institucions i organitzacions que s’hi donen. Podríem dir que la societat i les seves institucions són el que les seves famílies són, perquè la família és l’àmbit vital per excel·lència. I ho és perquè la seva funció no es limita a una específica, com podria ser l’estudi, el treball, la diversió, els drets i deures cívics,... sinó que englobant-les d’alguna manera totes, la seva funció és la vida en els eu sentit més ampli: vivim i aprenem a viure en la família. D’aquí la importància i transcendència de la seva missió i la repercussió en tots els altres àmbits específics de la societat, i també, la importància que les famílies es conservin bé de salut i siguin el que han de ser. Protegir la família es reforçar la societat. La segona idea està relacionada am

Utilitzant la definició més clàssica de democràcia: govern del poble, pel poble i per al poble; a la família, la democràcia significarà el govern de la família, per la família i per a la família. Però, la família necessita govern? Com tota comunitat que té un objectiu i una missió a realitzar, les seves accions s’han d’orientar cap al seu compliment. La família és una comunitat de persones d’ordre natural, unides per l’amor i que té com a fi aconseguir que tots els seus membres creixin cap la maduresa i millorin com a persones.  El govern de la família ha de possibilitar l’assoliment d’aquest objectiu, guiant-la   i dirigint-la cap a ell. Com s’ha de fer això? Tenint cura de l’ambient familiar i creant un clima d’estimació, confiança, comprensió i alegria que faciliti aquesta millora personal. La manera com s’organitza la família: horaris, costums, convivència, repartiment de tasques, vacances, etcètera, ha d’estar al servei d’aquest objectiu. La vida familiar

Davant l’allau d’imatges a les que estan sotmesos els nostres fills, convé plantejar-nos seriosament cóm els hi despertem el gust per la lectura. Trobar el plaer de la lectura, no solament és un divertiment sinó també un mitjà eficaç en el desenvolupament positiu de la seva personalitat. La lectura promou unes actituds determinades. Com que suposa més esforç que el que requereix la televisió o altres pantalles, exercita millor la capacitat de reflexió i permet retenir millor tots els seus continguts i valorar-los. Un bon llibre ofereix idees i aquestes proporcionen ideals que ordenen la voluntat a aconseguir-los. La lectura proporciona, a més a més, un enriquiment del vocabulari i del llenguatge oral i escrit que és un vehicle de transmissió cultural fonamental. L’adquisició de l’hàbit de la lectura amb els que li són inherents: expressió oral i escrita, capacitat de comprensió, d’anàlisi, de discerniment, interès per conèixer,... incideix de forma clara en la capacitat d’

El relat de contes, tradicionals o inventats, és una eina educativa important: a l’escola i a l’àmbit familiar. Ho és, especialment, quan el nen/a té entre dos i sis anys, encara que, adequant la forma i l’estil, el relat d’històries pot tenir, també, interès per als més grans. La tradició cultural d’explicar contes a la llar corre el perill de desaparèixer. La manca de temps o d’estones comunes, la presència   de la televisió i d‘altres pantalles, i el fet que els avis no convisquin amb els néts són, entre altres, algunes de les raons. Hauríem de ser conscients dels avantatges educatius d’aquesta activitat i utilitzar-la més sovint. Quines són aquests avantatges? Podríem donar-ne alguns: -Aprendre paraules. Per mitjà del conte el nen/a aprèn vocabulari i expressió oral. La paraula serà per a ell un mitjà de comunicació, d’informació i d’afectes, absolutament necessari. -Desenvolupar la imaginació. El conte estimula la imaginació dels infants.

Disciplina, una eina necessària Parlar de disciplina, avui, pot semblar anar a contracorrent.  Sovint sentim queixes de falta de disciplina en molts àmbits: a les escoles, a les famílies, al carrer,... Encara que la paraula disciplina pot interpretar-se de diverses maneres i sovint pot tenir una connotació negativa degut a la necessitat de mantenir l’ordre amb sancions o càstigs, ens interessa, aquí, com a la capacitat de reconèixer i ser capaç d’acceptar l’existència de límits o normes en el comportament personal, en la relació amb els altres i en quan components d’una col·lectivitat: família, veïnat, societat,... La disciplina aleshores, requereix de la humilitat per acceptar que algú té la capacitat de posar límits o normes: la llei moral, l’autoritat dels pares, les autoritat civils,... Per altra banda requereix respecte a un mateix i als altres. No és un pur sotmetiment a unes normes de convivència i respecte, sinó valorar que existeixen. Ensenyar a disciplinar