dimecres, 15 de febrer de 2017

Educar 15: Els diners i el preu de les coses

      Els diners i el preu de les coses

A vegades els pares pensen que el que han de fer pels seus fills és concedir tots els seus capricis o comprar tot el millor i més car en roba de moda, joguets, etc.  Volen que els seus fills tinguin el millor, i no pensen que donar-los tot el que demanen sense exigir cap esforç o res a canvi, pot ser pitjor per a ells. El nen vol dels seus pares que l’estimin, i el que el nen costa en diners als pares, no quantifica l’amor que senten per ell. Per altra banda el nen quan es faci gran valorarà l’esforç dels seus pares per educar-lo i per haver assolit l’autonomia necessària per enfrontar-se a la vida, i això no es quantificarà pels capricis concedits, ni per la roba de marca comprada.

Per aconseguir l’autonomia necessària han d’aprendre entre altres coses que no és suficient demanar les coses per tenir-les. Perquè les coses tenen un preu: en diners, en esforç, en sacrifici,... Això, tan simple i senzill, ha de ser un objectiu que els pares han de tenir en la seva missió educativa. Per aconseguir-lo donarem unes pautes:

-És bo, mica en mica i en funció de l’edat, comentar el preu de les coses per tal que siguin conscients del seu valor. Poden acompanyar a la mare o al pare a fer la compra de la setmana i veure com s’escullen els diferents articles valorant preu i qualitat.

-També s’hauria de mostrar o explicar, amb l'adequada proporció, la situació de molta gent que no té cobertes les necessitats bàsiques per viure amb dignitat a causa de la pobresa, de les guerres, de la immigració, ... o a causa de la malaltia. Fomentar la disposició d'ajuda i donar a conèixer opcions amb les que es pot ajudar: Càritas, Missions, ONG, ... Tot això ajuda a situar els seus desitjos en el seu punt just.

-A vegades, amb l’objectiu que aprenguin a administrar-se es concedeix, a partir d’una determinada edat, una “paga” setmanal amb diner de butxaca. Crec que una “paga” només té sentit si el fill té la necessitat de despeses concretes indispensables com desplaçaments que fa en transport públic ell sol, o bé si del col·legi a una activitat extraescolar ha de resoldre’s el berenar,... No té sentit si és dóna una quantitat a canvi de res, o perquè compleix amb els seus encàrrecs a casa, com si hi hagués l’opció de no fer-los.  Sovint la “paga” amaga la despreocupació dels pares en quant al destí que fa el nen amb els diners que se li donen.

-Tenint en compte que les necessitats bàsiques estan cobertes pels pares, és millor que hagi de demanar cada cop que necessiti diners per alguna cosa. Així, es deixa clar que concedir-ho no és un dret adquirit, els pares poden valorar si es apropiat el què demana, i no es perd el control de les despeses del fill.

-Obrir un compte bancari al seu nom i al del pare o la mare, pot ser útil per anar fent guardiola amb el regal dels avis pel seu aniversari o pels reis, o per aquell treball extraordinari amb que ha estat retribuït treballant durant les vacances, per exemple. Amb aquests diners podrà plantejar-se, d’acord amb els pares, aquella cosa que li agradaria i que haurà d’esperar fins a tenir tots els diners que necessita. Els pares ajudaran, quan entenguin que convé, per tal de cobrir el que falta quan l’espera s`ha fet prou llarga.

-Saber esperar és important perquè quan no han estat educats per entendre que algunes coses han d’esperar, creixeran pensant que tenen dret a la satisfacció immediata dels seus desitjos. Engany que enlloc d’afavorir l’ús de la seva llibertat, la farà malaltissa. En una família són habituals els moments i les circumstàncies amb els que s’ensenya a saber esperar, i en les que s’exercitaran, entre altres, dues virtuts importants: la temprança que permet el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig; i la paciència que està relacionada en aquest saber esperar, perquè ajudarà a suportar les molèsties quan allò que es desitja tarda en arribar. 

És evident que l’exemple dels pares en això, com en tot, és fonamental. Els fills han de veure en les despeses dels pares els criteris que volen ensenyar. Han de veure que hi ha acord entre el pare i la mare quan es planteja una despesa especial: un cotxe, unes vacances,... Que s’ajusten a les necessitats reals pel bé de la família, no pel caprici de l’instant o de l’última moda. Que els pares dediquen la major part del seu temps d’oci  a fer activitats (que suposen, sovint, una despesa) amb els seus fills. Si van a sopar sols o amb els seus amics, també ho fan sovint amb els seus fills. Si tenen algun hobby de cap de setmana (tenis, pesca,...) procuren compartir-lo amb la família per tal que el puguin conèixer els seus fills. Fomenten les activitats esportives i d’oci dels seus fills per davant de les seves. No tenen una vida de privilegi en relació als sues fills, ans al contrari: primer són els fills, encara que no els hi concedeixin tot el que demanen.


dimecres, 1 de febrer de 2017

Transmetre la Fe

El Papa Francesc, al final del capítol setè de la "Amoris Laetitia", dedicat a l'educació dels fills, ens parla de la transmissió de la fe i ens diu:

"L'educació dels fills ha d'estar marcada per un camí de transmissió de la fe, que es dificulta per l'estil de vida actual, pels horaris de treball, per la complexitat del món d'avui on molts porten un ritme frenètic per poder sobreviure . "

Alhora que ens indica que l'educació de la fe ha d'estar present en els variats aspectes de l'educació dels fills, ens adverteix de les dificultats que comporta per als pares, donada l'agitació i pressa amb què es viu en la societat actual .

Però adverteix:

"No obstant això, la llar ha de seguir sent el lloc on s'ensenyi a percebre les raons i la bellesa de la fe, a resar i a servir al proïsme."

Si la millor escola per aprendre a viure és la família, perquè és l'àmbit vital per excel·lència, també ho serà per aprendre a viure les virtuts cristianes que regulen els actes i guien la conducta segons la raó i la fe. Virtuts que proporcionen facilitat, domini i goig per portar una vida moralment bona i disposen les potències de l'ésser humà per harmonitzar-les amb l'amor diví.

El Papa ens recorda:

"La fe és do de Déu, rebut en el baptisme, i no és el resultat d'una acció humana, però els pares són instruments de Déu per a la seva maduració i desenvolupament."

Com diu el Papa: "no som amos del do sinó els seus administradors curosos ... però el nostre afany creatiu és una ofrena que ens permet col·laborar amb la iniciativa de Déu"

Com administradors, podríem resumir els objectius educatius dels pares en dos grans camps d'acció: educar virtuts i ordenar els valors. Educar les virtuts perquè siguin capaços de fer el bé, i ordenar els valors perquè donin prioritat al que més importa, sent creatius en la manera de suggerir-los.

Sense oblidar, que l'exemple dels pares, en la transmissió de la fe, serà un factor decisiu en el procés de maduració, tal com assenyala el Papa:

"La transmissió de la fe suposa que els pares visquin l'experiència real de confiar en Déu, de buscar-ho, de necessitar-ho, ..."

L'exemple sempre, però en la transmissió de la fe en especial, és el bé més preuat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè sigui efectiu, ha de ser natural, lluny de qualsevol ficció i ha d'estar en la manera de fer habitual. No hem atreure l'atenció cap a ell, perquè, llavors, l'ostentació en què va embolicat, impedeix veure el seu veritable valor. Han de veure en els pares que la seva vida de fe no es queda en la necessària vida de pietat, sinó que els porta a lluitar per ser millors persones en la seva relació amb els altres. Els fills no necessiten pares perfectes sinó pares que lluiten per fer les coses una mica millor cada dia. L'exemple és una lliçó que s'ensenya millor quan no es pretén donar i serà la millor manera en què els pares es faran entendre pels seus fills.

El Papa Francesc ens dóna algunes pautes d’actuació:

“Els nens necessiten símbols, gestos, narracions. Els adolescents solen entrar en crisi amb l’autoritat i amb les normes, per la qual cosa convé estimular les seves pròpies experiències de fe i oferir-los testimonis lluminosos que s’imposin per la seva sola bellesa. Els pares que volen acompanyar la fe dels seus fills estan atents als seus canvis, perquè saben que l’experiència espiritual no s’imposa sinó que es proposa a la seva llibertat. “

Els hem de saber explicar que Déu creador ens vol com un Pare, que Jesús Déu es va fer home per salvar-nos del pecat, d'aquest pecat que afebleix la naturalesa humana per actuar correctament, que aquest Jesús va ressuscitar i està present en l'Eucaristia, i és el nostre amic disposat sempre a ajudar-nos i que el podem rebre i visitar al sagrari, que ens va donar a la seva mare, la Verge Maria, com a mare nostra, ... Hem de saber explicar-ho amb paraules senzilles, adequades a cada un i suggerint escenes per posar en pràctica l'amor als altres.

 També assenyala:

"És fonamental que els fills vegin d'una manera concreta que per als seus pares l'oració és realment important. Per això els moments de pregària en família i les expressions de la pietat popular poden tenir més força evangelitzadora que totes les catequesis i que tots els discursos."


A la família confiem en Déu i per tant ens dirigim a Ell per demanar la seva ajuda en moltes coses. Els pares, també, han de demanar llums a Déu per educar bé als seus fills. De vegades, serà més profitós parlar a Déu dels nostres fills que parlar als nostres fills de Déu. En tot cas cal parlar als nostres fills amb l'exemple més que amb paraules, encara que de vegades serà necessari també donar les raons del nostre comportament.

dilluns, 16 de gener de 2017

L'autisme tecnològic

El Papa Francesc ens adverteix en el punt 278 de la "Amoris Laetitia", del perill que anomena "autisme tecnològic", i que amenaça seriosament la formació dels nostres infants i adolescents.

"... no es poden ignorar els riscos de les noves formes de comunicació per als nens i adolescents, que de vegades els converteixen en abúlics, desconnectats del món real. Aquest «autisme tecnològic» els exposa més fàcilment al parany dels que busquen entrar en la seva intimitat amb interessos egoistes."

Davant d'aquest autisme tecnològic, i al perill de desconnexió del món real que implica, s'ha de procurar que la vida del nen, de l'adolescent, estigui plena d'activitats divertides i estimulants del món real: més plenes de vida que les que proporciona la vida virtual .

Els pares han de reforçar les activitats reals sobre les virtuals: els esports, les excursions, el contacte amb la natura, l'aprenentatge d'algun instrument musical, l'adquisició de diferents habilitats (pintura, arranjaments domèstics, ...). És cert que requeriran més esforç i disciplina, però els ensenyarà que la vida real requereix d'aquestes actituds.

No es tracta simplement de prohibir o restringir l'ús de videoconsoles, jocs d'ordinador,... sinó de descobrir-los aquestes altres activitats que els situa en el món real. Els pares podran fins i tot jugar amb ells en algun d'aquests jocs virtuals però fent-los veure, deixant constància, que són diversions d'inferior rang -més de nens que d'adults- i que es valoren menys els èxits en elles que els que obtenen en el món real.

D'altra banda, les videoconsoles i els jocs d'ordinador, com qualsevol activitat d'oci, només es poden permetre quan s'hagin complert les obligacions i responsabilitats que tenen: estudi, encàrrecs, etc. Se'ls ha d'ajudar a organitzar i a distribuir-se l'horari de manera que no desatenguin les seves responsabilitats i a no perdre el temps amb elles.

El Papa Francesc quan, en el mateix punt, es refereix a les tecnologies de la comunicació, comença valorant positivament el seu bon ús:

"Quan són ben utilitzades poden ser útils per connectar els membres de la família tot i la distància. Els contactes poden ser freqüents i ajudar a resoldre dificultats. "

A continuació ens adverteix dels perills que es poden derivar:

"Però ha de quedar clar que no substitueixen ni reemplacen la necessitat del diàleg més personal i profund que requereix del contacte físic, o almenys de la veu de l'altra persona."

I posa exemples que ens concerneixen a tots:

"Sabem que de vegades aquests recursos allunyen en lloc d'acostar, com quan a l'hora del dinar cada un està concentrat en el seu telèfon mòbil, o com quan un dels cònjuges es queda adormit esperant a l'altre, que passa hores entretingut amb algun dispositiu electrònic. "

La comunicació personal en l'àmbit familiar no ha de quedar ofegada per un ús abusiu o impropi de les diverses tecnologies que dificulten la natural relació entre els seus membres i que és font d'enriquiment mutu.

Per això, el Papa Francesc aconsella tractar a nivell familiar unes normes bàsiques de convivència:

"En la família, també això ha de ser motiu de diàleg i d'acords, que permetin donar prioritat a la trobada dels seus membres sense caure en prohibicions irracionals."

El mòbil, internet, i les xarxes socials, són eines meravelloses que permeten una sèrie d'avantatges i possibilitats que fa uns anys semblaven impossibles, però exigeixen usar-les bé, amb prudència, sent conscients dels riscos que, així mateix, poden comportar.

La supervisió dels pares, en relació a l'ús que fan els seus fills d'aquestes eines, suposa certa dificultat per l'autonomia que aquestes eines comporten. Per això, sense descartar els mètodes de control i limitació que poden i han d'utilitzar, han d'incidir en la formació d'un criteri que els permeti fer-les servir bé. 

Més que mai, és important que adquireixin un bon criteri per discernir el que és bo del que és dolent. La formació en virtuts (prudència, fortalesa,...) també facilitarà el seguiment del bon criteri adquirit.


dijous, 29 de desembre de 2016

Un dia familiar

Aquest article es publica gràcies a la insistència de la meva dona perquè expliqui el nostre dia familiar de Sant Esteve, en el qual ens vam reunir tots.

Som una família normal, potser més nombrosa del que és habitual, i que pretén, en aquestes festes, viure l'alegria del Nadal en família. Triem el dia de Sant Esteve (26 de desembre) perquè és més fàcil aconseguir que no hi falti ningú. Aquest any hem aconseguit reunir-nos tots (49). Podeu comptar-los.

La fotografia amb què s'inicia l'article és la de tota la família reunida a casa de la nostra filla gran. Havia anunciat, amb anterioritat, que ens la faríem, tots junts abans de dinar, pel que els pregava que fossin puntuals. Van complir. El meu gendre va anar a buscar un veí de confiança perquè ens fes la foto i després de diverses temptatives per col·locar-nos, comprovar que no faltés cap despistat i abans d'esgotar la seva paciència, ens en va fer diverses, entre les quals he escollit la present

Aquest any, hem de fer constar algunes noves incorporacions i alguna absència respecte a ocasions anteriors.

L'absència és la de la nostra tieta Lluïsa que va morir amb 98 anys pocs dies abans de Nadal. Cada any anàvem a buscar-la a casa seva a Barcelona amb l'ajuda d'algun dels néts grans i la traslladàvem a Igualada, per després a la tarda tornar-la a portar a casa seva. És el segon any que la meva mare tampoc està amb nosaltres. Va morir amb 99 anys. Totes dues passaven un dia feliç amb tots nosaltres cantant nadales, veient com els nostres néts recitaven o cantaven el que havien après a l'escola o a casa... Procuràvem, entre tots atendre-les al màxim. Els meus sogres i el meu pare havien mort fa més temps.

Les noves incorporacions són tres néts (dos nens i una nena) nascuts durant l'any 2016.

Per al dinar, dies abans i mitjançant el WhatsApp de la família, es van repartir les tasques i es van distribuir les aportacions culinàries que havien de realitzar cadascuna de les famílies. Tres lloms per al segon plat, amanides diverses, aperitiu per als petits, aperitiu per als més grans, altres complements, begudes, ... La meva dona s'encarrega cada any dels macarrons per als petits que acaben sol·licitant-los, els que sobren, els més grans. S'encarregava també d'un dels lloms però aquest any ho ha delegat en una filla sota el seu atent control. A canvi, hem aportat torrons i polvorons. L'únic exempt és el nostre fill sacerdot que ens va anunciar que portaria una benedicció per llepar-se els dits.

Ens vam distribuir en tres taules. A la cuina van dinar, abans, els més petits (13) sota l'atenta mirada dels seus pares. En una altra taula, al garatge, ho van fer els compresos entre 9 i 13 anys (11). I a la gran taula del menjador els adults amb els sis néts majors (25).

Abans de començar el menjar vaig repartir el tradicional calendari, que faig cada any i que permet recordar els aniversaris, sants, aniversaris de noces,... durant tot l'any. Unes 120 fotografies repartides entre la portada i els dotze mesos juntament amb els avisos corresponents faran que no se'ns oblidi cap efemèride. Aquest any també se l'han emportat els néts que estudien a la universitat i viuen en col·legis majors a Barcelona. En general van aprovar les fotografies que havia col·locat per a cada ocasió. Adjunto una fotografia de la portada i d'un dels mesos.

Una família ha anunciat que estan esperant el tercer fill, o sigui que l'any que ve podem ser 50, ... de moment. Serà el nét 31. Ho hem celebrat tots amb molta alegria; els seus dos fills tenen ja 9 i 12 anys.

A la tertúlia, després de concentrar els membres dispersos (uns jugant amb el gos, altres veient una pel·li, altres jugant al garatge, ... algun adult fumant al jardí ...) vam cantar unes nadales. A continuació els dos néts grans, que canten i toquen la guitarra, ajudats per les tres nétes grans que feien d'animadores, ens van oferir una mostra del seu art i van dedicar una cançó a una d'elles que compleix anys per Nadal. Després es va iniciar un concurs de nadales i poesies de Nadal en què van participar els més petits i algun adolescent. Tots es van esforçar per demostrar el que havien après (en algun cas es va esforçar més la mare que el propi participant) i tots van merèixer un premi consistent en una petita bossa de caramels. Un dels meus fills ens va sorprendre entonant una cançó russa que va ser corejada per la resta i també es va emportar una bossa de caramels. Intentàrem fer una "mannequin challenge" que va ser gravada, però que no m'atreveixo a adjuntar perquè va tenir alguna fallada per culpa dels més petits que no s'estaven quiets.

Vàrem parlar molt, vàrem conversar en grup, en grups més petits, cantàrem, alguns petits dormien, altres ploraven, ... fins que ens vam anar acomiadant. La meva dona ha estat afònica un parell de dies. Tots hem agraït als amfitrions l'haver disposat de la seva llar per albergar a tota la tribu.

Durant aquestes festes hem tingut altres trobades i activitats: visita a l'asil per cantar nadales, mostra dels pessebres per WhatsApp, nit de nadal i Missa del Gall, dinar de Nadal,... però sense estar junts els 49.

La nit de reis i el dinar del dia de reis també tindran el seu protagonisme.

Amb aquesta última fotografia en la qual apareixem la meva dona i jo amb els trenta néts amb edats compreses entre els vint anys el major i dos mesos la menor (els tres majors estudien ja a la universitat) ens acomiadem desitjant-los a tots vostès:

Un feliç any 2017!

dijous, 15 de desembre de 2016

Conte de Nadal: Ho, ho, ho...

               Ho, ho, ho,...

Va dir-m’ho en Miquel: “Joan, a la botiga on he estat fent unes feinetes estan buscant algú que faci de Papà Noel per les tardes”. En Miquel, el meu cunyat, és lampista i hi havia estat uns dies instal·lant les llums de Nadal. Coneixia bé la necessitat que tenia de guanyar-me uns cèntims perquè més d’un cop li havia demanat ajuda. Treballava en el torn de matí d’una empresa metal·lúrgica, però amb el que em pagaven ens costava arribar a final de mes. La meva dona, la Lluïsa, estava malalta des de feia un parell d’anys i havia deixat de fer feines a cases. Havíem tingut tres fills: un nano petit, el Pau, de sis anys que m’adorava, i dues noies, més grans, que estudiaven i que per les vacances procuraven espavilar-se per aconseguir alguns diners que els dedicaven a les seves coses. Ja havien previst treballar en un gran magatzem durant les vacances de Nadal.

Vaig pensar que podia interessar-me. Encara que la feina en el torn de matí era esgotadora, a les dues plegava, podia dinar i descansar una mica, i anar per les tardes a fer de Papà Noel. No hauria de ser massa cansat i guanyaria uns diners que m’ajudarien a passar les festes. Així, doncs, aquella mateixa tarda vaig anar a l’adreça que em va donar el Miquel. La botiga, que era de joguines, estava al barri ric de la ciutat en un dels carrers més comercials.

Es tractava d’estar durant l’horari de tarda a la porta regalant caramels als nens que passaven, fent tocar una campaneta com a reclam perquè entressin a comprar... “I no  s’oblidi del Ho, Ho, Ho,...” va afegir l’amo al posar-nos d’acord. No em pagaven massa bé per al que em comprometia: totes les tardes de dilluns a dissabte fins Nadal i, també, els diumenges i festius que obrissin; però no podia deixar passar aquesta ocasió. La disfressa de Papà Noel me l’hauria de buscar jo. Ho vàrem resoldre aquella mateixa tarda, en Miquel em va deixar una disfressa que havia utilitzat en una festa del col·legi dels seus fills feia uns anys i que vaig haver de completar-la comprant unes barbes i una gorra nova. La dona em va folrar unes sabates velles amb roba vermella i vàrem acordar no dir-ho a ningú més. Em canviaria a la botiga per tal que ni els meus fills ni els veïns em poguessin veure disfressat.

Vaig començar uns dies abans de la Puríssima. Va resultar més cansat del que em pensava. Al dia següent em va costar aixecar-me per anar treballar, però poc a poc em vaig anar acostumant. Quan veia que l’amo estava ocupat, em repenjava a la paret per descansar l’espatlla de manera que no se’m carregués massa. Quan arribava a casa deixava els quatre caramels que m’havia guardat de la bossa que em donaven cada dia, a l’habitació del  Pau.

La majoria de la gent em tractava amb respecte, però sovint hi havia algun graciós que o bé m’estirava de les barbes, o m’agafava la campaneta, o em tocava la panxa mentre m’imitava el “Ho, ho, ho...”. Una vegada una mare es va empipar amb mi perquè només li havia donat un caramel al seu fill que, amb cara de murri, amagava dins l’altra mà el grapat de caramels que m’havia agafat.

Una tarda vaig veure com les meves dues filles i el meu nano s’acostaven passejant. Les nenes deurien tenir festa i havien decidit portar el nano a veure els carrers rics de la ciutat. Per suposat no podien deixar de passar per davant de la tenda més important de joguets. Em vaig alarmar, em descobririen? Van acostar-se, li vaig donar al Pau un bon grapat de caramels que em va agrair amb la seva innocent mirada. Després es van aturar davant l’aparador i vaig veure com els ulls del Pau es delien davant d’un tren elèctric que funcionava donant voltes sense parar. No em van reconèixer i van marxar tirant del Pau que no volia deixar de mirar l’aparador.

Per la nit el Pau em va estar parlant una bona estona del tren elèctric que havia vist i quan se’n va anar a dormir va dir-me: “Els caramels que va donar-me el Papà Noel són iguals als que trobo cada matí al costat del llit. Serà ell qui me’ls deixa?”. Vaig dir-li que tots els caramels eren iguals i que el Papà Noel no es passejava per les cases deixant caramels. “És veritat -va afirmar- només passa la nit abans de Nadal, quan va néixer el nen Jesús.”

Des d’aquell dia no parava de mirar-me el tren elèctric de l’aparador. Vaig veure que el que costava era més del que guanyaria durant les setmanes que estaria fent de Papà Noel i, a més, necessitaven els diners per altres coses.

Aquella joguina s’havia posat de moda i no parava de sortir gent amb el paquet que contenia el tren amb les seves vies i una estació que el complementava. M’hagués agradat poder comprar-lo per regalar-li al Pau, però era impossible.

El Pau sovint parlava del tren elèctric i la seva mare i les seves germanes procuraven treure-li del cap. Cada vegada que veia sortir algú de la tenda amb el paquet del tren, veia els ulls del meu fill davant l’aparador mirant-se’l. Em vaig arribar a obsessionar amb la idea de que el Pau no podria tenir-lo.

Una tarda, a punt de plegar, vaig veure com una furgo descarregava a la porta del magatzem que estava en el carrer secundari que feia cantonada, uns quants paquets d’aquell tren elèctric, que s’havia esgotat de tanta gent que el comprava. Vaig acostar-me tocant la campaneta i fent el “Ho, ho ,ho” que cada dia em sortia millor. Hi havia uns quants paquets que anaven portant cap a dins del magatzem. 

Un d’ells havia caigut de la pila on estava. Vaig veure els ulls del Pau davant de l’aparador i no vaig poder resistir-me, d’un cop de peu el vaig situar fora de la vista dels que els traginaven, em vaig treure el coixí que feia de panxa, el vaig llançar lluny, i vaig col·locar en el seu lloc el paquet. No m’havia vist ningú. Vaig tornar a la porta de la tenda, tocant la campaneta amb una mà i agafant-me la panxa amb l’altra per tal que no em caigués el paquet que amb prou penes s’amagava. Vaig fer-li dir a l’encarregat que no em canviaria perquè m’esperava el cotxe d’un amic per tornar a casa. Vaig tornar en metro disfressat de Papà Noel. Abans d’entrar a casa em vaig treure la disfressa i un cop a dins vaig amagar el paquet sota el llit.

Li vaig explicar a la meva dona, que es va quedar horroritzada del que havia fet. Segons ella l’havia de tornar, no podia quedar-me amb un objecte robat, pocs dies abans del Nadal.

Al dia següent em va semblar que no s’havia trobat a faltar el paquet. Probablement el desori d’aquells dies no havia donat temps de comptabilitzar les entrades i sortides de tots els articles.

La meva dona insistia en que encara que no s’hagués trobat a faltar havia de tornar-lo, i mica en mica vaig anar donant-me compte de la bestiesa que havia fet. No podia regalar-li al meu fill per Nadal un objecte robat i li vaig dir a la Lluïsa que el tornaria. Es va quedar tranquil·la i em va donar un petó.

 No volia, però, confessar-li a l’amo el meu robatori. Podria suposar com a mínim deixar-me de pagar la setmanada pendent. Per això, sense que ho sabés la Lluïsa vaig fer un pla: aquella tarda sortiria de casa vestit de Papà Noel portant el paquet a la panxa, ben protegit perquè no se’m caigués, i a l’acabar el dia em quedaria dins del bany on em canviava i no sortiria fins que tanquessin. Aleshores deixaria el paquet junt amb els altres. Al dia següent tenia festa a la metal·lúrgica, per tant em podria quedar dins del bany fins que obrissin, i a mig matí, en el moment que més gent hi hauria sortiria com si res. Tenia el seu risc, però valia la pena per poder quedar-me tranquil i no haver de donar explicacions a l’amo.

Així ho vaig fer. Faltaven pocs dies per Nadal. Vaig haver de dir-li a la Lluïsa que aquell dia treballava en el torn de nit i ja no tornaria a casa. Tot va anar bé fins que va deixar d’anar bé. Em vaig quedar al bany, vaig esperar una bona estona fins que van tancar la tenda, vaig sortir amb el paquet i el vaig deixar junt amb els altres, però quan anava a tornar cap el bany em vaig adonar que no estava sol. Uns lladres havien entrat forçant la porta del magatzem, em van enfocar amb la llanterna i pensant-se que era un guarda de la botiga em van agafar i m’amenaçaven  per tal que els obrís la caixa forta. M’hi vaig oposar i els hi vaig recomanar que se n’anessin, però ells em van apallissar. Vaig rebre cops per tot arreu fins que vaig caure a terra al costat de la taula de la caixera. Aleshores vaig veure en una de les potes de la taula el que podia ser el polsador de l’alarma. El vaig prémer i va començar a sonar una sirena que va espantar els lladres, els vaig veure com corrien abans que perdés el sentit a causa dels cops rebuts. Després em van explicar que els havia costat sortir perquè la porta corredora que havien forçat per entrar havia quedat encallada sense poder-la enlairar i quan van sortir els va agafar la policia sense que s’enduguessin res.

Quan em vaig despertar estava al despatx de l’amo. Ell i dos policies esperaven que els hi expliqués els detalls. Així ho vaig explicar: a l’anar a canviar-me em va agafar una indisposició de ventre que em va fer estar una bona estona al bany, quan vaig sortir estava tot tancat i quan anava a trucar per telèfon perquè m’obrissin em vaig trobar amb els lladres. A partir d’aquell moment els vaig explicar tal com havia anat de veritat.

L’amo em va felicitar, em va dir que m’acompanyarien a l’hospital per fer-me un reconeixement i que no tornés fins la tarda de la vigília de Nadal en que em donaria una recompensa per haver defensat amb tanta valentia l’empresa.

Quan vaig arribar a casa amb el cap embenat i amb ferides per tot el cos, la Lluïsa es va pensar que havia tingut un accident a la fàbrica. Vaig haver d’explicar-li tots els detalls del que realment havia passat: el meu pla, els lladres, la pallissa, l’explicació que havia donat a l’amo,...

“Has de dir-li tota la veritat a l’amo”- va sentenciar la Lluïsa. Em va costar entendre-ho a la primera però em va convèncer: no podia mentir i quedar com un heroi quan no era poc més que un lladre penedit.

La tarda de la vigília de Nadal vaig anar a la botiga disposat a dir-li a l’amo tot el que havia passat. M’esperava, em va fer passar amb solemnitat per entremig dels altres empleats i em va portar al seu despatx. Allà hi havia dos directius més de l’empresa. Vaig estar a punt de deixar-ho estar com estava, però vaig fer-me fort i vaig demanar-li a l’amo que volia parlar amb ell sol. Es va estranyar però va fer sortir els altres dos.

Aleshores vaig explicar-li tot: el tren elèctric, els ulls del meu fill, el robatori, el pla per tornar-lo,... Mentre ho anava explicant la cara de l’amo va anar canviant d’expressió: de la sorpresa a l’enuig, i de l’enuig a un rostre inescrutable que no presagiava res de bo. Vaig acabar la meva exposició demanant-li perdó.

Quan vaig acabar, va obrir la porta i em va dir que anés a buscar els dos directius. Quan vàrem entrar vaig veure que penjava el telèfon. Hauria avisat la policia?

“El Joan m’ha explicat un detall que no canvia res del que havíem decidit”- va dir mentre em donava, somrient, un sobre amb bastants bitllets. “Bé, sí que canvia una cosa...” 

En aquell moment van trucar a la porta: “Passi”- va dir l’amo- “això també és per a vostè”. Va entrar l’encarregat del magatzem... amb un gran paquet: ¡el tren elèctric!

diumenge, 4 de desembre de 2016

Família i societat

En el punt 276, de l'exhortació apostòlica "Amoris Laetitia", el Papa Francasc ens parla de la família com a primer àmbit de socialització:

“La família és l'àmbit de la socialització primària, perquè és el primer lloc on s'aprèn a col·locar-se davant de l'altre, a escoltar, a compartir, a suportar, a respectar, a ajudar, a conviure.”

La millor escola per aprendre a viure és la família, perquè és l’àmbit vital per excel·lència. Ho és perquè la seva funció no es limita a una específica, com podria ser l’estudi, el treball, la diversió, els drets i deures cívics, etc., sinó que englobant-les d’alguna manera totes, la seva funció és la vida en el seu sentit més ampli: vivim i aprenem a viure en la família.

Aquesta tasca educativa de socialització que es duu a terme a la família és la que s’ha de transportar fora de la llar, tal como ho explicita el Papa Francesc:

“La tasca educativa ha de despertar el sentiment del món i de la societat com a llar, és una educació per saber «habitar», més enllà dels límits de la pròpia casa.”

En un món necessitat de convivència pacífica, la família es converteix en principal protagonista per a la construcció de la pau. És la pau i l’amor de les famílies que portarà la pau a la societat i al món. Si la família es comporta com al que ha de ser, transmetrà la convivència pacífica a la societat, començant pel seu entorn més immediat.

El Papa Francesc ens ho diu així:

“En el context familiar s'ensenya a recuperar el veïnatge, el mirament, la salutació. Allà es trenca el primer setge del mortal egoisme per reconèixer que vivim al costat d'altres, amb altres, que són dignes de la nostra atenció, de la nostra amabilitat, del nostre afecte. No hi ha vincle social sense aquesta primera dimensió quotidiana, gairebé microscòpica: el estar junts en el veïnatge, creuant-nos en diferents moments del dia, preocupant-se pel que a tots ens afecta, ajudant-nos mútuament en les petites coses quotidianes.”

La vida familiar és, també, escola de molts altres  aspectes, tal com ho ens ho deixa dit en el punt 277:

Dels hàbits de consum: “A la llar també es poden replantejar els hàbits de consum per tenir cura junts de la casa comuna: la família és el subjecte protagonista d'una ecologia integral, perquè és el subjecte social primari, que conté en el seu si els dos principis-base de la civilització humana sobre la terra: el principi de comunió i el principi de fecunditat .”

I, també, de com afrontar moments difícils: “Igualment, els moments difícils i durs de la vida familiar poden ser molt educatius. És el que passa, per exemple, quan arriba una malaltia, (...) en general, el temps de la malaltia fa créixer la força dels vincles familiars.  Una educació que deixa de banda la sensibilitat per la malaltia humana, aridesa el cor; i fa que els joves estiguin "anestesiats" respecte al patiment dels altres, incapaços de confrontar-se amb el sofriment i viure l'experiència del límit .”


dilluns, 21 de novembre de 2016

Capacitat d'esperar

En el punt 275 (capítol 7è) de l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia el Papa Francesc  ens  parla d’educar la capacitat d’esperar: “En aquest temps, en què regnen l'ansietat i la pressa tecnològica, una tasca importantíssima de les famílies és educar per a la capacitat d'esperar.”

Hauríem d’ensenyar els fills que les coses que valen la pena no s’aconsegueixen a l’instant que es desitgen, sinó que necessiten, moltes vegades, molt de temps.

Segueix dient: “No es tracta de prohibir als nois que juguin amb els dispositius electrònics, sinó de trobar la manera de generar en ells la capacitat de diferenciar les diverses lògiques i de no aplicar la velocitat digital a tots els àmbits de la vida.”

Adquirir la maduresa requereix temps, i la velocitat digital possibilita que els nens aprenguin a un ritme vertiginós sense la intervenció dels adults, però aquest coneixement prematur d’algunes coses sense assimilar-les en profunditat i sense valorar les seves implicacions morals pot portar com a conseqüència que els nens es tornin més pragmàtics i menys idealistes.

Hi ha activitats que poden ajudar a desenvolupar aquest capacitat d’esperar perquè requereixen temps i esforç: aprendre a tocar un instrument musical; aprendre algun idioma; desenvolupar amb cert rigor alguna afició (pintura, fotografia,...);  fer alguna col·lecció (papallones, insectes,...); i, per suposat, algun pla de millora personal en algun aspecte de la seva formació.

Hi haurà situacions no agradables que vindran imposades però que també s’hauran d’aprofitar per tal que aprenguin a acceptar les molèsties i esperar amb il·lusió la seva solució: una malaltia llarga o una lesió que l’incapacita parcialment; la pèrdua d’alguna possessió que s’ha fet malbé (la bicicleta, l’ordinador,...); etc.

El Papa Francesc ens alerta: “Quan els nens o els adolescents no són educats per acceptar que algunes coses han d'esperar, esdevenen atropelladors, que sotmeten tot a la satisfacció de les seves necessitats immediates i creixen amb el vici del «vull i tinc». Aquest és un gran engany que no afavoreix la llibertat, sinó que la fa malaltissa.”.

A vegades, sembla que, per alguns, allò que no es pot aconseguir ràpidament, acaba tenint poca importància i no està present en la seva actuació. Es vol arribar lluny molt de presa i es busquen resultats immediats. Molts anuncis es basen en aquesta idea d’aconseguir-ho ràpid i fàcilment: aprendre un idioma, aprimar-se, perfums que asseguren l’èxit...

Hi ha diferents símptomes que podem detectar fàcilment i que són causa d’aquest no saber esperar: el nen que no suporta està a la banqueta quan juga el seu equip esportiu perquè no sap esperar la seva oportunitat; la constant atenció al mòbil, responent a l’instant a qualsevol dels seus reclams; alguns treballs escolars trets d’internet  amb un ràpid “tallar i enganxar”; nuviatges amb relacions prematurament íntimes; etc.

El Papa Francesc ens dóna el motiu per educar la capacitat d’esperar: “En canvi, quan s'educa per aprendre a posposar algunes coses i per esperar el moment adequat, s'ensenya el que és ser amo de si mateix, autònom davant els seus propis impulsos. Així, quan el nen experimenta que pot fer-se càrrec d’ell mateix, enriqueix la seva autoestima. A la vegada, l’ensenya a respectar la llibertat dels altres. ”

Els pares, a vegades, satisfan massa aviat els desitjos dels seus fills, sense adonar-se que, així, no els estan ajudant perquè no els preparen per fer un bon ús de la seva llibertat.

El Papa Francesc conclou aquest punt: “En una família sana, aquest aprenentatge es produeix de manera quotidiana per les exigències de la convivència.”

Efectivament en una família són habituals els moments i les circumstàncies amb els que s’ensenya a saber esperar, i en les que s’exercitaran, entre altres, dues virtuts importants: la temprança que permet el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig; i la paciència que està relacionada en aquest saber esperar, perquè ajudarà a suportar les molèsties quan allò que es desitja tarda en arribar.  

divendres, 4 de novembre de 2016

La sanció com a estímul

El Papa Francesc ens parla del valor de la sanció com a estímul en els punts 268-270 de l’Amoris Laetitia.

La sanció és necessària en l’educació perquè: “és indispensable sensibilitzar al nen o l'adolescent perquè adverteixi que les males accions tenen conseqüències.”

Per tal de fer-los responsables de les seves accions s’hauran d’utilitzar en algun moment les sancions (correccions, càstigs), procurant ser positius abans que negatius. De vegades els pares només actuem per retreure o castigar malifetes. i el nen necessita, també, l’elogi i l’aprovació de la persona que estima i admira: pare, mare, mestre, amic, etc.

L’educació eficient requereix un clima de valoració positiva. És per aquest motiu que hem de procurar que el nombre d’elogis o felicitacions sigui més gran que el de les sancions. Hem de procurar també que aquestes suposin, també, un estímul positiu, i ho seran si seguim les indicacions del Papa Francesc:

“La correcció és un estímul quan també es valoren i es reconeixen els esforços i quan el fill descobreix que els seus pares mantenen viva una pacient confiança. Un nen corregit amb amor se sent tingut en compte, percep que és algú, adverteix que els seus pares reconeixen les seves possibilitats. Això no requereix que els pares siguin immaculats, sinó que sàpiguen reconèixer amb humilitat els seus límits i mostrin els seus propis esforços per ser millors.”

Els pares no han d’amagar que ells tampoc ho fan tot bé. Els fills no necessiten pares perfectes, sinó pares que lluiten per intentar fer-ho una mica millor cada dia. Hi ha, però, una cosa imprescindible, com ens diu el Papa Francesc:

“Però un dels testimonis que els fills necessiten dels pares és que no es deixin portar per la ira. El fill que comet una mala acció ha de ser corregit, però mai com un enemic o com aquell amb qui es descarrega la pròpia agressivitat.”

I no podem oblidar que:

“A més, un adult ha de reconèixer que algunes males accions tenen a veure amb la fragilitat i els límits propis de l'edat. Per això seria nociva una actitud constantment sancionadora, que no ajudaria a advertir la diferent gravetat de les accions i provocaria desànim i irritació”

L’actitud sancionadora, la disciplina en general, té un objectiu: ser estímul per a fer-ho millor.

“És fonamental que la disciplina no es converteixi en una mutilació del desig, sinó en un estímul per anar sempre més enllà.”

El Papa Francesc es pregunta:

“¿Com fer perquè la disciplina sigui límit constructiu del camí que ha d'emprendre un nen i no un mur que l'anul·li o una dimensió de l'educació que l’acomplexi?”

I dóna la resposta:

“Cal saber trobar un equilibri entre dos extrems igualment nocius: un seria pretendre construir un món a mida dels desitjos del fill, que creix sentint-se subjecte de drets però no de responsabilitats. L'altre extrem seria portar-lo a viure sense consciència de la seva dignitat, de la seva identitat única i dels seus drets, torturat pels deures i pendent de realitzar els desitjos aliens.”

Haurem de saber trobar el punt mig entre els dos extrems.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Llibertat, educació moral i virtuts

El Papa Francesc en el punt 267 del capítol 7è: “enfortir l’educació dels fills”, de l’exhortació apostòlica “Amoris Laetitia” ens relaciona l’educació moral amb la llibertat:

“La llibertat és una cosa grandiosa, però la podem espatllar. L'educació moral és un cultiu de la llibertat a través de propostes, motivacions, aplicacions pràctiques, estímuls, premis, exemples, models, símbols, reflexions, exhortacions, revisions de la manera d'actuar i diàlegs que ajudin les persones a desenvolupar aquests principis interiors estables que mouen a obrar espontàniament el bé. La virtut és una convicció que s’ha transformat en un principi intern i estable de l’obrar.”

El Papa Francesc dóna una gran importància a l’educació d’hàbits i costums que es tradueixen en comportaments bons i permanents (virtuts), amb els que s’interioritzen els grans valors morals que ens faran veritablement lliures. L’adquisició de virtuts ens fa lliures per a obrar el bé.

En un punt anterior, el 266, el papa Francesc diu:

“És necessari desenvolupar hàbits. També els costums adquirits des de  nens tenen una funció positiva, ajudant a que els grans valors interioritzats es tradueixin en comportaments externs sans i estables.”

Ens està parlant de les virtuts, de l’habituació pràctica que suposen aquests hàbits operatius bons, que es converteixen en una manera de fer bona i estable  

En aquet mateix punt 266 explica la necessitat d’aquesta habituació pràctica: “Algú pot tenir sentiments sociables i una bona disposició cap als altres, però si durant molt de temps no s'ha habituat per la insistència dels més grans a dir «si us plau», «permís», «gràcies», la seva bona disposició interior no es traduirà fàcilment en aquestes expressions.”

Amb aquestes paraules claus a utilitzar freqüentment a la vida familiar, ens fa veure com l’adquisició de virtuts es basa en la insistència en les múltiples situacions ordinàries de la vida diària. Els pares hem de tenir clar que eduquem fonamentalment en les coses petites, en els detalls del dia a dia. És on ens juguem l’educació i la felicitat dels nostres fills. Junt amb això s’ha d’ensenyar a voler i estimar el bé per sobre de coses com el plaer, el poder, la comoditat, l’èxit,...

Aquesta és la doble tasca dels pares en la correcte educació de la voluntat, com ho resumeix el Papa Francesc en el punt 264: “La tasca dels pares inclou una educació de la voluntat i un desenvolupament d’hàbits bons i inclinacions afectives a favor del bé.”

I en el punt 266: “El enfortiment de la voluntat i la repetició de determinades accions construeixen la conducta moral, i sense la repetició conscient, lliure i valorada de determinats comportaments bons no s’acaba d'educar aquesta conducta. Les motivacions, o el atractiu que sentim cap a un determinat valor, no es converteixen en una virtut sense aquests actes adequadament motivats.”

I acaba el punt 267 amb aquetes paraules.

 “La vida virtuosa, per tant, construeix la llibertat, l’enforteix i l’educa, evitant que la persona es torni esclava d’inclinacions compulsives deshumanitzants i antisocials. Perquè la mateixa dignitat humana exigeix que cadascú actuï segons una elecció conscient i lliure, es a dir, mogut i induït personalment des de dins.”


dilluns, 3 d’octubre de 2016

Per a obrar bé



En el punt 265 (capítol 7è) de l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia el Papa Francesc  ens  diu:

“Per a obrar bé no n'hi ha prou en «jutjar adequadament» o saber amb claredat que s'ha de fer, encara que això sigui prioritari. Moltes vegades som incoherents amb les nostres pròpies conviccions, fins i tot quan són sòlides. Per més que la consciència ens dicti determinat judici moral, en ocasions tenen més poder altres coses que ens atrauen, si no hem aconseguit que el bé captat per la ment s’arreli en nosaltres com a profunda inclinació afectiva, com un gust per el bé que pesa més que altres atractius, i que ens porti a percebre que això que captem com a bo és també «per a nosaltres» aquí i ara.”

El Papa Francesc adverteix de la fragilitat humana que pot arribar a actuar en contra de la pròpia consciència. Encara que ens sembli que tenim assumit el que està bé i el que està malament, la fragilitat de la voluntat pot fer-nos errar en el nostre actuar, o bé perquè ens falta la necessària habituació pràctica, o bé perquè ens falta una autèntica complaença en el bé. Ambdues coses estan relacionades i una pot portar a l’altre.

A vegades la consciència ens fa veure amb claredat en l’actuació dels altres el que està bé o malament, i en canvi no és tan així en la situació concreta amb la que ens trobem cada un de nosaltres (com diu el Papa Francesc “per a nosaltres, aquí i ara”), i ens deixem embadalir o enganyar per compensacions que ens allunyen de fer el bé.

Una virtut important per evitar caure en atractius més immediats, és la temprança que modera l’atracció dels plaers, suposa el domini de la voluntat sobre els instints i manté els desitjos en els límits de l'honestedat. La temprança permet el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig.

És evident que obrar el bé, sovint exigeix esforç i sacrifici, però amb ells assolim un bé major, més gran, potser no tan immediat però que ens fa més persones.

Els pares són decisius per presentar el bé atractiu. Quan els fills són petits la resposta afectiva dels pares serà suficient per fer-los veure que ho estan fent bé, de més grans serà necessari, també, fer-los veure la utilitat pràctica del bé, la conveniència de fer-lo.

Com diu el Papa Francesc en el mateix punt 265:

“Una formació ètica eficaç implica mostrar-li a la persona fins a quin punt li convé a ella mateixa obrar bé. Avui sol ser ineficaç demanar una cosa que exigeix renúncies i esforç, sense mostrar clarament el bé que es pot aconseguir amb això.”

S’haurà de lluitar, per tant, amb el reduccionisme actual en el que la felicitat és comoditat, plaer i passar-s’ho bé, i en el que l’esforç i la renúncia són equivalents a la infelicitat. L’exemple dels pares amb la seva vida serà un referent important per als fills. Hauran d’evitar presentar el bé com una cosa feixuga i avorrida, ens al contrari amb el seu exemple amable i alegre el presentaran com el que és: allò que ens porta a la verdadera felicitat.