dimarts, 16 de maig de 2017

Educar 16: Educar és senzill... pero no és fàcil

 Educar és senzill ... però no és fàcil.

Educar bé és senzill. Els principis educatius que regeixen una bona educació són de sentit comú, res complicats, senzills. Podria semblar, per tant, que educar bé és fàcil, però no és així. El contrari de senzill és complicat, i el contrari de fàcil és difícil. Educar bé, si bé és senzill i gens complicat, no és fàcil quan per excés de protecció, per comoditat, per desídia, per pensar que el petit detall no és important, deixen de seguir-se aquests principis senzills i de sentit comú, i llavors la educació es fa difícil i cada vegada més difícil.

Per concretar aquesta idea, segueixen a manera de decàleg (inspirant-nos en el conegut decàleg del jutge Calatayud: "com crear un delinqüent") alguns punts en què el senzill no sempre resulta fàcil.

1-Estarem tots d'acord que a l'infant i a l'adolescent no cal donar-li tot el que demani perquè correm el perill que cregui que tot se li deu. Però que fàcil resulta fer callar un nen amb aquella piruleta o aquell capritx, en lloc de argumentar-li la raó del nostre no que, de vegades, serà simplement perquè no ens sembla oportú. Si se cedeix una i altra vegada en petites coses, pot arribar un moment en què siguem incapaços de frenar els seus desitjos.

2-Estarem tots d'acord que no cal riure-li a un nen les seves ximpleries, sortides de to o grolleries, per no fer-li creure que és graciós. Fins i tot detectarem, en els fills d'altres, el ridícul d'alguna situació en què el pare s'entesta a que el nen repeteixi la seva última ocurrència: imitar burleta a un professor o un veí, per exemple. Però quan es tracta del nostre fill podem aplaudir qualsevol de les seves ximpleries i, si es repeteix sovint, pot passar que no entengui com en altres ambients acabin farts d'ell.

3-Estarem tots d'acord que quan un nen o adolescent fa alguna cosa que està malament, cal corregir-lo i fer-li distingir entre el bé i el mal. No li anem a crear cap frustració per això, especialment si també valorem el que fa bé. Ni tampoc creurà que li tenim mania si li advertim seriosament que no ho torni a fer. Però què fàcil és, de vegades, deixar passar alguna petita malifeta per comoditat i per evitar enfrontar-nos amb ell.

4-Estarem tots d'acord que han de recollir les seves joguines i les seves coses, i tenir ordenada la seva habitació, perquè no arribin a creure que això ho han de fer altres (l'empleada de la llar, la seva mare, ...) i créixer amb la idea que els altres estan per servir-lo. Però, quantes vegades fem el que han de fer ells, o retardem que facin el que ja poden fer ells.

5-Estarem tots d'acord que no cal donar-li sempre la raó sobre incidents que li passen amb companys de col·legi, amb els seus professors, amb l'entrenador del seu equip, ... perquè sabem que la seva versió subjectiva pot estar allunyada de la realitat. Però fàcilment prendrem partit al seu favor i, així, aconseguirem que cada vegada la seva versió sigui menys objectiva. D'altra banda, tampoc hem de acostumar-lo a resoldre-li totes les "terribles injustícies" a què està sotmès perquè, així, no deixem que sigui ell, qui resolgui els seus problemes i no el prepararem per a la vida que l'espera.

6-Estarem tots d'acord que no poden llegir o veure qualsevol cosa perquè no són diferents a nosaltres, fins i tot són més vulnerables, i els pot fer mal moltes de les porqueries que els poden arribar. Però no és fàcil aconseguir que tot el que es pugui llegir a casa (llibres i revistes), i el que es pugui veure (TV, Internet, ...) estigui exempt de falsedats o plantejaments contraris a la moral.

7-Estarem tots d'acord que no és bo discutir, pare i mare, davant dels fills perquè no els ajudem a valorar la grandesa de l'amor i el matrimoni. Però, fàcilment podem deixar-nos portar pels nervis i oblidar-nos de la seva presència quan observen espantats el desacord entre els seus pares. Amb el temps, no ens hauria d'estranyar la seva reticència a formar una relació de parella estable.

8-Estarem tots d'acord que hem d'ensenyar a saber esperar, perquè moltes coses importants requereixen esforç i temps per aconseguir-les. Però quan ens diu que és l'únic de la classe que no té mòbil i, sense parar a assegurar-nos d'això, resolem la situació satisfent el seu desig, estem ajudant-lo a pensar que les coses s'aconsegueixen immediatament quan es desitgen, i a menysprear aquelles que suposen esforç i temps per a aconseguir-les.

9-Estarem tots d'acord en que no se'ls pot donar tots els diners que demanen perquè no arribin a creure que no cal treballar per aconseguir-los. Però no sempre prioritzem el valor del treball especialment quan ens queixem del nostre propi treball fora de casa, i potser envegem personatges que han aconseguit fortunes sense esforç. Tampoc ajudem quan donem una paga setmanal a canvi de res com si se la mereixés pel sol fet d'existir.


10-Estarem tots d'acord en que som els pares, com a primers educadors, els que hem de transmetre la formació espiritual i moral que desitgem per als nostres fills. Però, per comoditat o manca de temps, deixem en mans d'altres aquesta formació, o justifiquem la nostra omissió en aquests temes pensant que hem de deixar-los llibertat d'escollir, quan sigui gran, el que li sembli oportú.

dijous, 27 d’abril de 2017

Rosa d'abril


El vint-i-set d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, vaig veure com, a prop de la meva finestra, esclatava, a la llum del matí, una rosa d’una tonalitat especialment roja, del color de la sang.

Em va venir a la memòria un conte d’Oscar Wilde, que havia llegit feia molt de temps: “El rossinyol i la rosa”. El protagonista és un ocell, un petit rossinyol, que té el niu davant de la finestra d’un home que es creu poeta i que és desdenyat per la dona dels seus somnis. El rossinyol, a distància, sense que ho sàpiga el pobre poeta, s’ha fet amic seu i escolta entristit les seves penes.

Un dia s’assabenta que el seu amic serà acceptat com a company de ball per la dona que estima, a condició que li ofereixi una rosa roja. Sota la finestra creix un roser de flors bellíssimes, però blanques. És hivern i no és fàcil trobar un altre roser semblant de roses roges. El rossinyol que s’ha fet seu el dolor de l’amic, vola a buscar un ocell que tot ho sap. Tot seguit li dóna la resposta: només podrà aconseguir roses roges en el roser del poeta, si canta la més vigorosa i bella de les seves cançons amb el pit – feble pit del petit rossinyol – enganxat a les espines del roser perquè sigui la seva sang, la que, barrejada amb la saba del roser, doni color a les roses.


Allà va feliç, el rossinyol, a abraçar-se al roser. L’espina se li clava i li dol. Li dol molt el seu petit i feble pit. I és difícil cantar i refilar enmig del sofriment que li causa. Però el seu amic plora, i el rossinyol s’estreny més i més contra l’espina, i alça, més poderós encara, el cant en la nit. La rosa comença a tenyir-se. La vida nota que se li escapa, però encara falta molt perquè agafi el color encès de la sang. Una mica més de dolor! I quan l’espina arriba al petit cor de l’ocellet és quan aquest llença les més belles notes. No pensa en la seva curta vida que s’apaga al peu del roser, només pensa en el seu amic que demà, en sortir de casa, trobarà sota la finestra la més roja flor que mai no ha vist.

Pobre fals poeta, que no sabrà mai com ha arribat a les seves mans una rosa tan roja, i pobre petit rossinyol, que no coneixerà la fi de la seva rosa! Aquell mateix dia, després de ser desdenyat un cop més, l’home deixarà caure la flor al fang del camí, on la rosa roja - feta de cançons d’amor i de sang – acabarà trepitjada per les rodes d’un carro qualsevol.

No sé perquè he recordat aquest conte. Potser perquè la rosa, símbol de bellesa pels seus pètals, i de dolor i sofriment per les seves espines, m’ha fet pensar amb la Mare de Déu, Rosa d’abril, que va viure i va sofrir com ningú el sacrifici del seu Fill a la creu. Segur que la Verge des del cel prega per tots nosaltres perquè no sigui inútil aquell gran sacrifici, com va ser-ho el del petit rossinyol.

Aquell mateix matí vaig veure com una mare amb els seus dos fills tallaven la flor roja del roser i la posaven, amb delicadesa, als peus d’una imatge de la Verge de Montserrat.

A punt d’encetar el mes de maig, tradicionalment dedicat a la Mare de Déu, hauríem de fomentar en les nostres famílies els romiatges a alguna ermita o santuari de la Verge per tal d’honorar-la com cal, i demanar-li la seva ajuda en l’educació de fills i nets: Reina de la família, pregueu per nosaltres. 


dijous, 16 de març de 2017

Pares: 15 - Ensenyar a volar

Ensenyar a volar

He llegit , no fa gaire, una cita d’una santa, la Mare Teresa de Calcuta, que diu així:

“Ensenyaràs a volar, però no volaran el teu vol
Ensenyaràs a somiar però no somiaran el teu somni
Ensenyaràs a viure, però no viuran la teva vida
Però en cada vol, en cada somni. en cada vida estarà la petjada del camí ensenyat.”

És una bona reflexió tant per als pares com a per als fills, també per a mestres, professors, alumnes, estudiants,...

M’ha fet pensar en el primer article que es va publicar en aquest blog. Es titulava: “Arrels i ales” i recollia una cita que deia així: “Hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un arrels i l’altre ales” i ens preguntàvem si era possible que aquest dos llegats fossin objectius de la mateixa tasca, l’educativa, quan semblen contradictoris: les arrels fixen a la terra i les ales serveixen per tot el contrari, per volar. La resposta que es donava era que sí: es tractava de donar, durant el procés educatiu, per una banda, fonaments sòlids i models de referència que donessin respostes segures i fermes a moltes qüestions de la vida (arrels) i, també, aconseguir l’autonomia i la iniciativa necessària per ser capaços de fer un bon ús de la seva llibertat (ales).

Es tracte de trobar, en cada moment, l’equilibri idoni entre aquests dos grans objectius. I això no és fàcil, perquè podem decantar-nos cap a un cantó o cap a l’altre d’aquest equilibri.

Quan l’autoritat dels pares deixa de ser un servei per guiar en l’exploració dels valors; deixa de ser un estímul per ajudar a prendre decisions correctes i deixa de ser ànim per l’esforç que el procés de maduració exigeix; quan passa a ser un autoritarisme, o sigui una autoritat que no es guanya sinó que s’imposa amb rigidesa i control excessiu;  quan un proteccionisme angoixant es proposa evitar qualsevol tipus de malestar o perill al fill; aleshores aquest punt d’equilibri es desplaça i s’està exagerant amb les arrels i es tallen les ales, i tenen dificultats per volar. O bé, arriben a un punt de rebel·lia que els fa depreciar i rebutjar tot els intents dels seus pares, i aleshores volen però sense saber on van, com un ocell engabiat que s’escapa de la seva presó.

Quan per comoditat, o per una mala entesa teoria educativa de que els fills han d’aprendre pel seu compte, es deixa fer com si allò que han d’aprendre ja els arribarà d’alguna manera a través de no se sap què o a través de la seva pròpia experiència; quan no s’intervé o s’intervé amb freqüents incoherències; quan els pares es tornen permissius, passius, i els sembla que no han de tallar en cap moment la espontaneïtat dels seus fills; aleshores el punt d’equilibri també es perd i els fills també acabant volant,... però sense nord.

Trobar aquest punt d’equilibri en la tasca educativa requereix reflexionar constantment on s’està, en cada moment i en cada fill, perquè el procés de maduració és dinàmic, no és estàtic. No és el mateix per a cada fill, perquè en funció del temperament i el caràcter de cada un s’haurà de desplaçar en un sentit o en un altre. A uns se’ls haurà de fixar més a terra i a altres se’ls haurà d’animar a prendre més iniciatives.


Per altra banda en funció de l’edat i a mesura que vagin creixent és evident que la manera de propiciar cada un d’aquest objectius serà diferent, i no podem  oblidar que l’objectiu final dels pares és, precisament que els fills aixequin el vol per tal d’exercir la seva llibertat, una llibertat modelada per la veritat. 


Per això, retornant a la cita amb la que hem començat, hauríem de poder trobar en cada vol, en cada somni, en cada vida dels nostres fills, la petjada del que s’ha intentat ensenyar: la veritat.

dimecres, 1 de març de 2017

Dr. Jekyll i Mr. Hyde


Aquest escrit es basa en la novel.la de R.L Stevenson "L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde", en la que es representa el trastorn psiquiàtric que fa que una mateixa persona té dues personalista oposades. El Dr. Jekyll, científic, es converteix en el malèfic personatge de Mr. Hyde.
Una carta:

Apreciat Dr Jekyll

Vostè, que és un home obert a la innovació i a l’experimentació sense límits, li interessarà saber el que un amic va descriure’m com al paradigma democràtic en educació. Es tracta de fer un pas decisiu per a traspassar, definitivament, la responsabilitat de l’educació dels fills, dels pares a la comunitat, de la família a l’estat. Fins ara, se’n anat fent petits passos, però ja és hora del pas definitiu.

Deia, amb un gran sentit pragmàtic i realista, que els pares no poden fer-se càrrec d’aquesta responsabilitat que sobrepassa la seva capacitat per molt sinceres que siguin les seves disposicions. L’educació és una tasca massa complexa per deixar-la sobre les espatlles d’una parella inexperta només pel fet d’haver-los engendrat. A més, és una tasca que si no es fa prou bé se’n ressent tota la societat. Per aquest motiu, és la societat qui s’ha de fer càrrec de l’educació de les persones, i des del primer moment, fins i tot, des d’abans de la concepció. La comunitat, l’estat, ha de determinar quan pot rebre un nou membre i ha de controlar, mitjançant els anàlisis oportuns, si, un cop engendrat de la manera més oportuna, mereix la possibilitat de la seva existència, per tal de no córrer riscos innecessaris.

El nou membre rebrà, des del primer moment, l’atenció dels especialistes comunitaris per tal que la seva creixença i educació estigui d’acord amb els principis establerts a la comunitat. Per altre banda, els pares alliberats de la càrrega responsable envers els fills, no corren el perill de patir per ells, ni de sentir-se atrapats per una relació i uns lligams que l’únic que fan és limitar-los com a persones i postergar l’assoliment de les seves aspiracions personals. Els fills, educats per la comunitat, acabaran formant part d’ella de la manera més natural, ocupant cadascú el lloc que per la seva capacitat li correspon.

Anem, Dr Jekyll, cap a un món nou en el que la generació i educació dels nous membres estarà absolutament subordinada a les necessitats de la comunitat, de manera que podrem oblidar-nos de conceptes retrògrads com a família, amor patern, amor filial, escoles d’iniciativa privada... i encara que sempre correrem el perill de que algunes idees tradicionals, propostes pels moralistes de sempre, pretenguin imposar-se, aquestes acabaran claudicant davant l’evidència de l’eficàcia de les noves idees.

Fins sempre.

Mr Hyde.
  .......................................................................................................................................

Resposta:

Mr Hyde

En resposta a la seva esbojarrada carta, li escric aquestes línies per tal de descarregar la meva atribolada consciència ja que em sento culpable de les seves barbaritats.

Els pares són els primers i principals educadors dels seus propis fills i tenen una competència fonamental: són els seus educadors per ser els seus pares. L’educació integral dels fills és obligació gravíssima i un dret primari dels pares. Un dret essencial i insubstituïble que estan obligats a defensar i que ningú hauria de pretendre treure’ls-hi.

La família no és solament l’àmbit de la generació sinó també el de l’acollida de la nova vida com un do, un regal, de Déu. La família és l’àmbit privilegiat on cada persona aprèn a donar i rebre amor. És recolza en la profunda relació interpersonal entre l’espòs i l’esposa, que se sosté per l’afecte i la comprensió. És la institució intermèdia entre la persona i la societat i res la pot suplir totalment perquè és la expressió primera i fonamental de la naturalesa social de l’home on s’aprèn a escoltar, compartir, suportar, respectar, ajudar i conviure. La família és un bé i un fonament indispensable per a la societat.

La família és la primera escola dels valors humans i en la que s’aprèn el bon ús de la llibertat. Si bé, els pares no són capaços de satisfer ells mateixos les exigències de tot el procés educatiu, especialment el que fa referència a la instrucció i a l’ampli sector de la socialització, i necessiten, per tant, l’ajuda d’altres persones i entitats, aquesta ajuda s’ha de donar aplicant correctament el principi de subsidiarietat. Existeix una legitimitat i, fins i tot, un deure d’ajudar els pares en la seva funció, però això troba el seu límit intrínsec i insuperable en el dret prevalent dels pares com a primers educadors. El principi de subsidiarietat es posa al servei de l’amor dels pares, i a favor del bé de la família.

L’Estat ofereix un servei educatiu de manera subsidiària, acompanyant la funció indelegable dels pares, que tenen el dret de poder elegir amb llibertat el tipus d’educació que volen pels seus fills segons les seves conviccions. L’escola no substitueix els pares, sinó els complementa. Qualsevol col·laborador en el procés educatiu ha d’actuar en nom dels pares i amb el seu consens. L’aliança educativa entre família i escola, entre la família i la societat és important, i és important que no es trenqui.

Fins mai més.

Dr. Jekyll

dimecres, 15 de febrer de 2017

Educar:15 - Els diners i el preu de les coses

      Els diners i el preu de les coses

A vegades els pares pensen que el que han de fer pels seus fills és concedir tots els seus capricis o comprar tot el millor i més car en roba de moda, joguets, etc.  Volen que els seus fills tinguin el millor, i no pensen que donar-los tot el que demanen sense exigir cap esforç o res a canvi, pot ser pitjor per a ells. El nen vol dels seus pares que l’estimin, i el que el nen costa en diners als pares, no quantifica l’amor que senten per ell. Per altra banda el nen quan es faci gran valorarà l’esforç dels seus pares per educar-lo i per haver assolit l’autonomia necessària per enfrontar-se a la vida, i això no es quantificarà pels capricis concedits, ni per la roba de marca comprada.

Per aconseguir l’autonomia necessària han d’aprendre entre altres coses que no és suficient demanar les coses per tenir-les. Perquè les coses tenen un preu: en diners, en esforç, en sacrifici,... Això, tan simple i senzill, ha de ser un objectiu que els pares han de tenir en la seva missió educativa. Per aconseguir-lo donarem unes pautes:

-És bo, mica en mica i en funció de l’edat, comentar el preu de les coses per tal que siguin conscients del seu valor. Poden acompanyar a la mare o al pare a fer la compra de la setmana i veure com s’escullen els diferents articles valorant preu i qualitat.

-També s’hauria de mostrar o explicar, amb l'adequada proporció, la situació de molta gent que no té cobertes les necessitats bàsiques per viure amb dignitat a causa de la pobresa, de les guerres, de la immigració, ... o a causa de la malaltia. Fomentar la disposició d'ajuda i donar a conèixer opcions amb les que es pot ajudar: Càritas, Missions, ONG, ... Tot això ajuda a situar els seus desitjos en el seu punt just.

-A vegades, amb l’objectiu que aprenguin a administrar-se es concedeix, a partir d’una determinada edat, una “paga” setmanal amb diner de butxaca. Crec que una “paga” només té sentit si el fill té la necessitat de despeses concretes indispensables com desplaçaments que fa en transport públic ell sol, o bé si del col·legi a una activitat extraescolar ha de resoldre’s el berenar,... No té sentit si és dóna una quantitat a canvi de res, o perquè compleix amb els seus encàrrecs a casa, com si hi hagués l’opció de no fer-los.  Sovint la “paga” amaga la despreocupació dels pares en quant al destí que fa el nen amb els diners que se li donen.

-Tenint en compte que les necessitats bàsiques estan cobertes pels pares, és millor que hagi de demanar cada cop que necessiti diners per alguna cosa. Així, es deixa clar que concedir-ho no és un dret adquirit, els pares poden valorar si es apropiat el què demana, i no es perd el control de les despeses del fill.

-Obrir un compte bancari al seu nom i al del pare o la mare, pot ser útil per anar fent guardiola amb el regal dels avis pel seu aniversari o pels reis, o per aquell treball extraordinari amb que ha estat retribuït treballant durant les vacances, per exemple. Amb aquests diners podrà plantejar-se, d’acord amb els pares, aquella cosa que li agradaria i que haurà d’esperar fins a tenir tots els diners que necessita. Els pares ajudaran, quan entenguin que convé, per tal de cobrir el que falta quan l’espera s`ha fet prou llarga.

-Saber esperar és important perquè quan no han estat educats per entendre que algunes coses han d’esperar, creixeran pensant que tenen dret a la satisfacció immediata dels seus desitjos. Engany que enlloc d’afavorir l’ús de la seva llibertat, la farà malaltissa. En una família són habituals els moments i les circumstàncies amb els que s’ensenya a saber esperar, i en les que s’exercitaran, entre altres, dues virtuts importants: la temprança que permet el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig; i la paciència que està relacionada en aquest saber esperar, perquè ajudarà a suportar les molèsties quan allò que es desitja tarda en arribar. 

És evident que l’exemple dels pares en això, com en tot, és fonamental. Els fills han de veure en les despeses dels pares els criteris que volen ensenyar. Han de veure que hi ha acord entre el pare i la mare quan es planteja una despesa especial: un cotxe, unes vacances,... Que s’ajusten a les necessitats reals pel bé de la família, no pel caprici de l’instant o de l’última moda. Que els pares dediquen la major part del seu temps d’oci  a fer activitats (que suposen, sovint, una despesa) amb els seus fills. Si van a sopar sols o amb els seus amics, també ho fan sovint amb els seus fills. Si tenen algun hobby de cap de setmana (tenis, pesca,...) procuren compartir-lo amb la família per tal que el puguin conèixer els seus fills. Fomenten les activitats esportives i d’oci dels seus fills per davant de les seves. No tenen una vida de privilegi en relació als sues fills, ans al contrari: primer són els fills, encara que no els hi concedeixin tot el que demanen.


dimecres, 1 de febrer de 2017

Transmetre la Fe

El Papa Francesc, al final del capítol setè de la "Amoris Laetitia", dedicat a l'educació dels fills, ens parla de la transmissió de la fe i ens diu:

"L'educació dels fills ha d'estar marcada per un camí de transmissió de la fe, que es dificulta per l'estil de vida actual, pels horaris de treball, per la complexitat del món d'avui on molts porten un ritme frenètic per poder sobreviure . "

Alhora que ens indica que l'educació de la fe ha d'estar present en els variats aspectes de l'educació dels fills, ens adverteix de les dificultats que comporta per als pares, donada l'agitació i pressa amb què es viu en la societat actual .

Però adverteix:

"No obstant això, la llar ha de seguir sent el lloc on s'ensenyi a percebre les raons i la bellesa de la fe, a resar i a servir al proïsme."

Si la millor escola per aprendre a viure és la família, perquè és l'àmbit vital per excel·lència, també ho serà per aprendre a viure les virtuts cristianes que regulen els actes i guien la conducta segons la raó i la fe. Virtuts que proporcionen facilitat, domini i goig per portar una vida moralment bona i disposen les potències de l'ésser humà per harmonitzar-les amb l'amor diví.

El Papa ens recorda:

"La fe és do de Déu, rebut en el baptisme, i no és el resultat d'una acció humana, però els pares són instruments de Déu per a la seva maduració i desenvolupament."

Com diu el Papa: "no som amos del do sinó els seus administradors curosos ... però el nostre afany creatiu és una ofrena que ens permet col·laborar amb la iniciativa de Déu"

Com administradors, podríem resumir els objectius educatius dels pares en dos grans camps d'acció: educar virtuts i ordenar els valors. Educar les virtuts perquè siguin capaços de fer el bé, i ordenar els valors perquè donin prioritat al que més importa, sent creatius en la manera de suggerir-los.

Sense oblidar, que l'exemple dels pares, en la transmissió de la fe, serà un factor decisiu en el procés de maduració, tal com assenyala el Papa:

"La transmissió de la fe suposa que els pares visquin l'experiència real de confiar en Déu, de buscar-ho, de necessitar-ho, ..."

L'exemple sempre, però en la transmissió de la fe en especial, és el bé més preuat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè sigui efectiu, ha de ser natural, lluny de qualsevol ficció i ha d'estar en la manera de fer habitual. No hem atreure l'atenció cap a ell, perquè, llavors, l'ostentació en què va embolicat, impedeix veure el seu veritable valor. Han de veure en els pares que la seva vida de fe no es queda en la necessària vida de pietat, sinó que els porta a lluitar per ser millors persones en la seva relació amb els altres. Els fills no necessiten pares perfectes sinó pares que lluiten per fer les coses una mica millor cada dia. L'exemple és una lliçó que s'ensenya millor quan no es pretén donar i serà la millor manera en què els pares es faran entendre pels seus fills.

El Papa Francesc ens dóna algunes pautes d’actuació:

“Els nens necessiten símbols, gestos, narracions. Els adolescents solen entrar en crisi amb l’autoritat i amb les normes, per la qual cosa convé estimular les seves pròpies experiències de fe i oferir-los testimonis lluminosos que s’imposin per la seva sola bellesa. Els pares que volen acompanyar la fe dels seus fills estan atents als seus canvis, perquè saben que l’experiència espiritual no s’imposa sinó que es proposa a la seva llibertat. “

Els hem de saber explicar que Déu creador ens vol com un Pare, que Jesús Déu es va fer home per salvar-nos del pecat, d'aquest pecat que afebleix la naturalesa humana per actuar correctament, que aquest Jesús va ressuscitar i està present en l'Eucaristia, i és el nostre amic disposat sempre a ajudar-nos i que el podem rebre i visitar al sagrari, que ens va donar a la seva mare, la Verge Maria, com a mare nostra, ... Hem de saber explicar-ho amb paraules senzilles, adequades a cada un i suggerint escenes per posar en pràctica l'amor als altres.

 També assenyala:

"És fonamental que els fills vegin d'una manera concreta que per als seus pares l'oració és realment important. Per això els moments de pregària en família i les expressions de la pietat popular poden tenir més força evangelitzadora que totes les catequesis i que tots els discursos."


A la família confiem en Déu i per tant ens dirigim a Ell per demanar la seva ajuda en moltes coses. Els pares, també, han de demanar llums a Déu per educar bé als seus fills. De vegades, serà més profitós parlar a Déu dels nostres fills que parlar als nostres fills de Déu. En tot cas cal parlar als nostres fills amb l'exemple més que amb paraules, encara que de vegades serà necessari també donar les raons del nostre comportament.

dilluns, 16 de gener de 2017

L'autisme tecnològic

El Papa Francesc ens adverteix en el punt 278 de la "Amoris Laetitia", del perill que anomena "autisme tecnològic", i que amenaça seriosament la formació dels nostres infants i adolescents.

"... no es poden ignorar els riscos de les noves formes de comunicació per als nens i adolescents, que de vegades els converteixen en abúlics, desconnectats del món real. Aquest «autisme tecnològic» els exposa més fàcilment al parany dels que busquen entrar en la seva intimitat amb interessos egoistes."

Davant d'aquest autisme tecnològic, i al perill de desconnexió del món real que implica, s'ha de procurar que la vida del nen, de l'adolescent, estigui plena d'activitats divertides i estimulants del món real: més plenes de vida que les que proporciona la vida virtual .

Els pares han de reforçar les activitats reals sobre les virtuals: els esports, les excursions, el contacte amb la natura, l'aprenentatge d'algun instrument musical, l'adquisició de diferents habilitats (pintura, arranjaments domèstics, ...). És cert que requeriran més esforç i disciplina, però els ensenyarà que la vida real requereix d'aquestes actituds.

No es tracta simplement de prohibir o restringir l'ús de videoconsoles, jocs d'ordinador,... sinó de descobrir-los aquestes altres activitats que els situa en el món real. Els pares podran fins i tot jugar amb ells en algun d'aquests jocs virtuals però fent-los veure, deixant constància, que són diversions d'inferior rang -més de nens que d'adults- i que es valoren menys els èxits en elles que els que obtenen en el món real.

D'altra banda, les videoconsoles i els jocs d'ordinador, com qualsevol activitat d'oci, només es poden permetre quan s'hagin complert les obligacions i responsabilitats que tenen: estudi, encàrrecs, etc. Se'ls ha d'ajudar a organitzar i a distribuir-se l'horari de manera que no desatenguin les seves responsabilitats i a no perdre el temps amb elles.

El Papa Francesc quan, en el mateix punt, es refereix a les tecnologies de la comunicació, comença valorant positivament el seu bon ús:

"Quan són ben utilitzades poden ser útils per connectar els membres de la família tot i la distància. Els contactes poden ser freqüents i ajudar a resoldre dificultats. "

A continuació ens adverteix dels perills que es poden derivar:

"Però ha de quedar clar que no substitueixen ni reemplacen la necessitat del diàleg més personal i profund que requereix del contacte físic, o almenys de la veu de l'altra persona."

I posa exemples que ens concerneixen a tots:

"Sabem que de vegades aquests recursos allunyen en lloc d'acostar, com quan a l'hora del dinar cada un està concentrat en el seu telèfon mòbil, o com quan un dels cònjuges es queda adormit esperant a l'altre, que passa hores entretingut amb algun dispositiu electrònic. "

La comunicació personal en l'àmbit familiar no ha de quedar ofegada per un ús abusiu o impropi de les diverses tecnologies que dificulten la natural relació entre els seus membres i que és font d'enriquiment mutu.

Per això, el Papa Francesc aconsella tractar a nivell familiar unes normes bàsiques de convivència:

"En la família, també això ha de ser motiu de diàleg i d'acords, que permetin donar prioritat a la trobada dels seus membres sense caure en prohibicions irracionals."

El mòbil, internet, i les xarxes socials, són eines meravelloses que permeten una sèrie d'avantatges i possibilitats que fa uns anys semblaven impossibles, però exigeixen usar-les bé, amb prudència, sent conscients dels riscos que, així mateix, poden comportar.

La supervisió dels pares, en relació a l'ús que fan els seus fills d'aquestes eines, suposa certa dificultat per l'autonomia que aquestes eines comporten. Per això, sense descartar els mètodes de control i limitació que poden i han d'utilitzar, han d'incidir en la formació d'un criteri que els permeti fer-les servir bé. 

Més que mai, és important que adquireixin un bon criteri per discernir el que és bo del que és dolent. La formació en virtuts (prudència, fortalesa,...) també facilitarà el seguiment del bon criteri adquirit.


dijous, 29 de desembre de 2016

Un dia familiar

Aquest article es publica gràcies a la insistència de la meva dona perquè expliqui el nostre dia familiar de Sant Esteve, en el qual ens vam reunir tots.

Som una família normal, potser més nombrosa del que és habitual, i que pretén, en aquestes festes, viure l'alegria del Nadal en família. Triem el dia de Sant Esteve (26 de desembre) perquè és més fàcil aconseguir que no hi falti ningú. Aquest any hem aconseguit reunir-nos tots (49). Podeu comptar-los.

La fotografia amb què s'inicia l'article és la de tota la família reunida a casa de la nostra filla gran. Havia anunciat, amb anterioritat, que ens la faríem, tots junts abans de dinar, pel que els pregava que fossin puntuals. Van complir. El meu gendre va anar a buscar un veí de confiança perquè ens fes la foto i després de diverses temptatives per col·locar-nos, comprovar que no faltés cap despistat i abans d'esgotar la seva paciència, ens en va fer diverses, entre les quals he escollit la present

Aquest any, hem de fer constar algunes noves incorporacions i alguna absència respecte a ocasions anteriors.

L'absència és la de la nostra tieta Lluïsa que va morir amb 98 anys pocs dies abans de Nadal. Cada any anàvem a buscar-la a casa seva a Barcelona amb l'ajuda d'algun dels néts grans i la traslladàvem a Igualada, per després a la tarda tornar-la a portar a casa seva. És el segon any que la meva mare tampoc està amb nosaltres. Va morir amb 99 anys. Totes dues passaven un dia feliç amb tots nosaltres cantant nadales, veient com els nostres néts recitaven o cantaven el que havien après a l'escola o a casa... Procuràvem, entre tots atendre-les al màxim. Els meus sogres i el meu pare havien mort fa més temps.

Les noves incorporacions són tres néts (dos nens i una nena) nascuts durant l'any 2016.

Per al dinar, dies abans i mitjançant el WhatsApp de la família, es van repartir les tasques i es van distribuir les aportacions culinàries que havien de realitzar cadascuna de les famílies. Tres lloms per al segon plat, amanides diverses, aperitiu per als petits, aperitiu per als més grans, altres complements, begudes, ... La meva dona s'encarrega cada any dels macarrons per als petits que acaben sol·licitant-los, els que sobren, els més grans. S'encarregava també d'un dels lloms però aquest any ho ha delegat en una filla sota el seu atent control. A canvi, hem aportat torrons i polvorons. L'únic exempt és el nostre fill sacerdot que ens va anunciar que portaria una benedicció per llepar-se els dits.

Ens vam distribuir en tres taules. A la cuina van dinar, abans, els més petits (13) sota l'atenta mirada dels seus pares. En una altra taula, al garatge, ho van fer els compresos entre 9 i 13 anys (11). I a la gran taula del menjador els adults amb els sis néts majors (25).

Abans de començar el menjar vaig repartir el tradicional calendari, que faig cada any i que permet recordar els aniversaris, sants, aniversaris de noces,... durant tot l'any. Unes 120 fotografies repartides entre la portada i els dotze mesos juntament amb els avisos corresponents faran que no se'ns oblidi cap efemèride. Aquest any també se l'han emportat els néts que estudien a la universitat i viuen en col·legis majors a Barcelona. En general van aprovar les fotografies que havia col·locat per a cada ocasió. Adjunto una fotografia de la portada i d'un dels mesos.

Una família ha anunciat que estan esperant el tercer fill, o sigui que l'any que ve podem ser 50, ... de moment. Serà el nét 31. Ho hem celebrat tots amb molta alegria; els seus dos fills tenen ja 9 i 12 anys.

A la tertúlia, després de concentrar els membres dispersos (uns jugant amb el gos, altres veient una pel·li, altres jugant al garatge, ... algun adult fumant al jardí ...) vam cantar unes nadales. A continuació els dos néts grans, que canten i toquen la guitarra, ajudats per les tres nétes grans que feien d'animadores, ens van oferir una mostra del seu art i van dedicar una cançó a una d'elles que compleix anys per Nadal. Després es va iniciar un concurs de nadales i poesies de Nadal en què van participar els més petits i algun adolescent. Tots es van esforçar per demostrar el que havien après (en algun cas es va esforçar més la mare que el propi participant) i tots van merèixer un premi consistent en una petita bossa de caramels. Un dels meus fills ens va sorprendre entonant una cançó russa que va ser corejada per la resta i també es va emportar una bossa de caramels. Intentàrem fer una "mannequin challenge" que va ser gravada, però que no m'atreveixo a adjuntar perquè va tenir alguna fallada per culpa dels més petits que no s'estaven quiets.

Vàrem parlar molt, vàrem conversar en grup, en grups més petits, cantàrem, alguns petits dormien, altres ploraven, ... fins que ens vam anar acomiadant. La meva dona ha estat afònica un parell de dies. Tots hem agraït als amfitrions l'haver disposat de la seva llar per albergar a tota la tribu.

Durant aquestes festes hem tingut altres trobades i activitats: visita a l'asil per cantar nadales, mostra dels pessebres per WhatsApp, nit de nadal i Missa del Gall, dinar de Nadal,... però sense estar junts els 49.

La nit de reis i el dinar del dia de reis també tindran el seu protagonisme.

Amb aquesta última fotografia en la qual apareixem la meva dona i jo amb els trenta néts amb edats compreses entre els vint anys el major i dos mesos la menor (els tres majors estudien ja a la universitat) ens acomiadem desitjant-los a tots vostès:

Un feliç any 2017!

dijous, 15 de desembre de 2016

Conte de Nadal: Ho, ho, ho...

               Ho, ho, ho,...

Va dir-m’ho en Miquel: “Joan, a la botiga on he estat fent unes feinetes estan buscant algú que faci de Papà Noel per les tardes”. En Miquel, el meu cunyat, és lampista i hi havia estat uns dies instal·lant les llums de Nadal. Coneixia bé la necessitat que tenia de guanyar-me uns cèntims perquè més d’un cop li havia demanat ajuda. Treballava en el torn de matí d’una empresa metal·lúrgica, però amb el que em pagaven ens costava arribar a final de mes. La meva dona, la Lluïsa, estava malalta des de feia un parell d’anys i havia deixat de fer feines a cases. Havíem tingut tres fills: un nano petit, el Pau, de sis anys que m’adorava, i dues noies, més grans, que estudiaven i que per les vacances procuraven espavilar-se per aconseguir alguns diners que els dedicaven a les seves coses. Ja havien previst treballar en un gran magatzem durant les vacances de Nadal.

Vaig pensar que podia interessar-me. Encara que la feina en el torn de matí era esgotadora, a les dues plegava, podia dinar i descansar una mica, i anar per les tardes a fer de Papà Noel. No hauria de ser massa cansat i guanyaria uns diners que m’ajudarien a passar les festes. Així, doncs, aquella mateixa tarda vaig anar a l’adreça que em va donar el Miquel. La botiga, que era de joguines, estava al barri ric de la ciutat en un dels carrers més comercials.

Es tractava d’estar durant l’horari de tarda a la porta regalant caramels als nens que passaven, fent tocar una campaneta com a reclam perquè entressin a comprar... “I no  s’oblidi del Ho, Ho, Ho,...” va afegir l’amo al posar-nos d’acord. No em pagaven massa bé per al que em comprometia: totes les tardes de dilluns a dissabte fins Nadal i, també, els diumenges i festius que obrissin; però no podia deixar passar aquesta ocasió. La disfressa de Papà Noel me l’hauria de buscar jo. Ho vàrem resoldre aquella mateixa tarda, en Miquel em va deixar una disfressa que havia utilitzat en una festa del col·legi dels seus fills feia uns anys i que vaig haver de completar-la comprant unes barbes i una gorra nova. La dona em va folrar unes sabates velles amb roba vermella i vàrem acordar no dir-ho a ningú més. Em canviaria a la botiga per tal que ni els meus fills ni els veïns em poguessin veure disfressat.

Vaig començar uns dies abans de la Puríssima. Va resultar més cansat del que em pensava. Al dia següent em va costar aixecar-me per anar treballar, però poc a poc em vaig anar acostumant. Quan veia que l’amo estava ocupat, em repenjava a la paret per descansar l’espatlla de manera que no se’m carregués massa. Quan arribava a casa deixava els quatre caramels que m’havia guardat de la bossa que em donaven cada dia, a l’habitació del  Pau.

La majoria de la gent em tractava amb respecte, però sovint hi havia algun graciós que o bé m’estirava de les barbes, o m’agafava la campaneta, o em tocava la panxa mentre m’imitava el “Ho, ho, ho...”. Una vegada una mare es va empipar amb mi perquè només li havia donat un caramel al seu fill que, amb cara de murri, amagava dins l’altra mà el grapat de caramels que m’havia agafat.

Una tarda vaig veure com les meves dues filles i el meu nano s’acostaven passejant. Les nenes deurien tenir festa i havien decidit portar el nano a veure els carrers rics de la ciutat. Per suposat no podien deixar de passar per davant de la tenda més important de joguets. Em vaig alarmar, em descobririen? Van acostar-se, li vaig donar al Pau un bon grapat de caramels que em va agrair amb la seva innocent mirada. Després es van aturar davant l’aparador i vaig veure com els ulls del Pau es delien davant d’un tren elèctric que funcionava donant voltes sense parar. No em van reconèixer i van marxar tirant del Pau que no volia deixar de mirar l’aparador.

Per la nit el Pau em va estar parlant una bona estona del tren elèctric que havia vist i quan se’n va anar a dormir va dir-me: “Els caramels que va donar-me el Papà Noel són iguals als que trobo cada matí al costat del llit. Serà ell qui me’ls deixa?”. Vaig dir-li que tots els caramels eren iguals i que el Papà Noel no es passejava per les cases deixant caramels. “És veritat -va afirmar- només passa la nit abans de Nadal, quan va néixer el nen Jesús.”

Des d’aquell dia no parava de mirar-me el tren elèctric de l’aparador. Vaig veure que el que costava era més del que guanyaria durant les setmanes que estaria fent de Papà Noel i, a més, necessitaven els diners per altres coses.

Aquella joguina s’havia posat de moda i no parava de sortir gent amb el paquet que contenia el tren amb les seves vies i una estació que el complementava. M’hagués agradat poder comprar-lo per regalar-li al Pau, però era impossible.

El Pau sovint parlava del tren elèctric i la seva mare i les seves germanes procuraven treure-li del cap. Cada vegada que veia sortir algú de la tenda amb el paquet del tren, veia els ulls del meu fill davant l’aparador mirant-se’l. Em vaig arribar a obsessionar amb la idea de que el Pau no podria tenir-lo.

Una tarda, a punt de plegar, vaig veure com una furgo descarregava a la porta del magatzem que estava en el carrer secundari que feia cantonada, uns quants paquets d’aquell tren elèctric, que s’havia esgotat de tanta gent que el comprava. Vaig acostar-me tocant la campaneta i fent el “Ho, ho ,ho” que cada dia em sortia millor. Hi havia uns quants paquets que anaven portant cap a dins del magatzem. 

Un d’ells havia caigut de la pila on estava. Vaig veure els ulls del Pau davant de l’aparador i no vaig poder resistir-me, d’un cop de peu el vaig situar fora de la vista dels que els traginaven, em vaig treure el coixí que feia de panxa, el vaig llançar lluny, i vaig col·locar en el seu lloc el paquet. No m’havia vist ningú. Vaig tornar a la porta de la tenda, tocant la campaneta amb una mà i agafant-me la panxa amb l’altra per tal que no em caigués el paquet que amb prou penes s’amagava. Vaig fer-li dir a l’encarregat que no em canviaria perquè m’esperava el cotxe d’un amic per tornar a casa. Vaig tornar en metro disfressat de Papà Noel. Abans d’entrar a casa em vaig treure la disfressa i un cop a dins vaig amagar el paquet sota el llit.

Li vaig explicar a la meva dona, que es va quedar horroritzada del que havia fet. Segons ella l’havia de tornar, no podia quedar-me amb un objecte robat, pocs dies abans del Nadal.

Al dia següent em va semblar que no s’havia trobat a faltar el paquet. Probablement el desori d’aquells dies no havia donat temps de comptabilitzar les entrades i sortides de tots els articles.

La meva dona insistia en que encara que no s’hagués trobat a faltar havia de tornar-lo, i mica en mica vaig anar donant-me compte de la bestiesa que havia fet. No podia regalar-li al meu fill per Nadal un objecte robat i li vaig dir a la Lluïsa que el tornaria. Es va quedar tranquil·la i em va donar un petó.

 No volia, però, confessar-li a l’amo el meu robatori. Podria suposar com a mínim deixar-me de pagar la setmanada pendent. Per això, sense que ho sabés la Lluïsa vaig fer un pla: aquella tarda sortiria de casa vestit de Papà Noel portant el paquet a la panxa, ben protegit perquè no se’m caigués, i a l’acabar el dia em quedaria dins del bany on em canviava i no sortiria fins que tanquessin. Aleshores deixaria el paquet junt amb els altres. Al dia següent tenia festa a la metal·lúrgica, per tant em podria quedar dins del bany fins que obrissin, i a mig matí, en el moment que més gent hi hauria sortiria com si res. Tenia el seu risc, però valia la pena per poder quedar-me tranquil i no haver de donar explicacions a l’amo.

Així ho vaig fer. Faltaven pocs dies per Nadal. Vaig haver de dir-li a la Lluïsa que aquell dia treballava en el torn de nit i ja no tornaria a casa. Tot va anar bé fins que va deixar d’anar bé. Em vaig quedar al bany, vaig esperar una bona estona fins que van tancar la tenda, vaig sortir amb el paquet i el vaig deixar junt amb els altres, però quan anava a tornar cap el bany em vaig adonar que no estava sol. Uns lladres havien entrat forçant la porta del magatzem, em van enfocar amb la llanterna i pensant-se que era un guarda de la botiga em van agafar i m’amenaçaven  per tal que els obrís la caixa forta. M’hi vaig oposar i els hi vaig recomanar que se n’anessin, però ells em van apallissar. Vaig rebre cops per tot arreu fins que vaig caure a terra al costat de la taula de la caixera. Aleshores vaig veure en una de les potes de la taula el que podia ser el polsador de l’alarma. El vaig prémer i va començar a sonar una sirena que va espantar els lladres, els vaig veure com corrien abans que perdés el sentit a causa dels cops rebuts. Després em van explicar que els havia costat sortir perquè la porta corredora que havien forçat per entrar havia quedat encallada sense poder-la enlairar i quan van sortir els va agafar la policia sense que s’enduguessin res.

Quan em vaig despertar estava al despatx de l’amo. Ell i dos policies esperaven que els hi expliqués els detalls. Així ho vaig explicar: a l’anar a canviar-me em va agafar una indisposició de ventre que em va fer estar una bona estona al bany, quan vaig sortir estava tot tancat i quan anava a trucar per telèfon perquè m’obrissin em vaig trobar amb els lladres. A partir d’aquell moment els vaig explicar tal com havia anat de veritat.

L’amo em va felicitar, em va dir que m’acompanyarien a l’hospital per fer-me un reconeixement i que no tornés fins la tarda de la vigília de Nadal en que em donaria una recompensa per haver defensat amb tanta valentia l’empresa.

Quan vaig arribar a casa amb el cap embenat i amb ferides per tot el cos, la Lluïsa es va pensar que havia tingut un accident a la fàbrica. Vaig haver d’explicar-li tots els detalls del que realment havia passat: el meu pla, els lladres, la pallissa, l’explicació que havia donat a l’amo,...

“Has de dir-li tota la veritat a l’amo”- va sentenciar la Lluïsa. Em va costar entendre-ho a la primera però em va convèncer: no podia mentir i quedar com un heroi quan no era poc més que un lladre penedit.

La tarda de la vigília de Nadal vaig anar a la botiga disposat a dir-li a l’amo tot el que havia passat. M’esperava, em va fer passar amb solemnitat per entremig dels altres empleats i em va portar al seu despatx. Allà hi havia dos directius més de l’empresa. Vaig estar a punt de deixar-ho estar com estava, però vaig fer-me fort i vaig demanar-li a l’amo que volia parlar amb ell sol. Es va estranyar però va fer sortir els altres dos.

Aleshores vaig explicar-li tot: el tren elèctric, els ulls del meu fill, el robatori, el pla per tornar-lo,... Mentre ho anava explicant la cara de l’amo va anar canviant d’expressió: de la sorpresa a l’enuig, i de l’enuig a un rostre inescrutable que no presagiava res de bo. Vaig acabar la meva exposició demanant-li perdó.

Quan vaig acabar, va obrir la porta i em va dir que anés a buscar els dos directius. Quan vàrem entrar vaig veure que penjava el telèfon. Hauria avisat la policia?

“El Joan m’ha explicat un detall que no canvia res del que havíem decidit”- va dir mentre em donava, somrient, un sobre amb bastants bitllets. “Bé, sí que canvia una cosa...” 

En aquell moment van trucar a la porta: “Passi”- va dir l’amo- “això també és per a vostè”. Va entrar l’encarregat del magatzem... amb un gran paquet: ¡el tren elèctric!