Educar: 1- Arrels i ales

         Arrels i ales

       Vaig llegir no fa gaire una cita que deia més o menys així: “hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un, arrels; l’altre, ales.”

          Encara que a primer cop d’ull pugui semblar que conté una contradicció, penso que dóna, de forma simbòlica, la doble dimensió de l’educació, recollint dos grans objectius que s’han de compaginar i fer factibles a la vegada.

          Les arrels que fixen a terra i les ales que permeten aixecar el vol, poden ser símbols de la mateixa tasca: l’educativa?

          Doncs, si. Potser per això és tan difícil educar bé... potser per això es pot considerar l’educació un art.

          Arrels, vol dir donar fonaments sòlids i models de referència que donin respostes segures i fermes a moltes qüestions de la vida.

          Ales, vol dir aconseguir l’autonomia necessària per fer un bon ús de la llibertat.

         Ambdues coses no solament no es contradiuen, sinó que es donen sentit mútuament. La primera fa possible la segona, i aquesta completa la primera. Les dues requereixen l’atenció necessària. Faríem un mal servei als fills si trenquéssim l’equilibri necessari entre les dues. Estem en el punt idoni d’aquest equilibri?

          No podem pensar que allò que els nostres fills han d’aprendre ja els arribarà d’alguna manera a través de no se sap què, o potser a través de la seva pròpia experiència. Hi ha molts joves confosos i dispersos perquè els seus pares ho van creure així o van actuar per desinterès com si ho creguessin. Joves a qui els seus pares els han ensenyat molt poca cosa . No els han dit com comportar-se. No els han explicat com controlar les seves forces ni com organitzar les seves idees.

          No podem malbaratar trenta o quaranta anys de la nostra pròpia experiència ni quinze o vint anys de la seva vida, i no ensenyar als nostres fills allò que hem referendat com a segur i ferm.

          És cert, que com diu Chesterton, “hem d’estar bastant segurs d’una cosa per dir-la a un nen”, però seria imperdonable no transmetre allò de què estem segurs, com seria un absurd concloure que com que no estem segurs de res, més val no posar-s’hi. Ho seria perquè no és veritat, i perquè, en tot cas, hauríem de fer el suficient i sincer exercici de reflexió sobre les coses importants de la vida, pensant en la responsabilitat que tenim de donar criteris clars als nostres fills sobre elles.

          El quefer educatiu té, també, el sentit de crear autonomia. Per això, d’acord amb l’edat, però des de ben petits, hem de donar-los la iniciativa en la realització d’algunes tasques i confiar plenament en ells. Sabrem concedir parcel·les d’autonomia. Sabrem promoure la presa de decisions, apropiades a cada edat, i de les quals hauran de responsabilitzar-se, perquè d’aquesta manera vagin adquirint la capacitat d’exercir la seva llibertat. L’excessiva protecció o el fer les coses per ells, no ho afavorirà. Com tampoc ho afavorirà un clima excessivament autoritari que deixi poc marge a la iniciativa.

          Arrels i ales... Heus aquí un doble repte que resumeix la tasca educativa.