Eines: 1-El valor de l'exemple

Escrita per -
                        El valor de l’exemple

No s’ensenya ni amb el que se sap ni amb el que es diu, sinó amb allò que es fa.
         La persona, al llarg de la seva vida, quasi no fa altra cosa que repetir el que veu o ha vist. Res no penetra tan directament dins d’un com l’exemple. Si això és així per totes les edats, ho és més durant la infància i l'adolescència, quan la personalitat és particularment sensible a la influència de les persones que l’envolten.
         L’exemple és el bé més preat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè l’educació no consisteix en discursos que, encara de vegades necessaris, sempre són insuficients. No ens pot sorprendre que no facin cas del que diem, si han estat testimonis que el que fem no es correspon amb el que diem.
         De l’educació per discursos o sermons pot el nen, sobretot arribant a gran, evadir-se. Però no pot escapar-se a la influència d’una vida exemplar. Per això l’educació és tan exigent, perquè l’educació ben entesa comença per un mateix, per la pròpia formació dels propis educadors.
         Algunes consideracions sobre l’exemple podrien ser:

-         Perquè l’exemple sigui educatiu, no pot estar en el gest que es fa un moment, sinó en la manera de fer habitual d’una persona.
-         Ha de ser natural. No hem d’atreure l’atenció envers ell, perquè, aleshores, l’ostentació en que va embolicat, impedeix veure el seu veritable valor.
-         Ha d’estar lluny de qualsevol ficció. Quan existeix la intimitat pròpia de la vida familiar és inútil intentar mostrar-se de forma diferent a com un és. Es millor el reconeixement de les pròpies errades i mancances, junt amb la il·lusió per intentar corregir-les i superar-les.
-         El valor de l’exemple no és funció de l’alçada del pedestal en que s’està instal·lat – els fills no necessiten pares perfectes – sinó de la lluita per fer les coses una mica més bé cada dia.
-         L’exemple és una lliçó que s’aprèn millor quan menys es pretén donar.
-         Serà la manera amb què els pares es faran entendre millor pels seus fills. En la infància perquè no entenen els nostres sermons. En l’adolescència, perquè no volen escoltar-los. En la joventut, perquè els consideren antiquats.
-         Acaba donant el seu fruit, encara que de vegades pugui trigar una mica a fer-ho. Per això és bo recomanar paciència i no cansar-se. Aquí ens pot servir, per esperançador, aquell pensament de Mark Twain, l’escriptor del Mississipi: “Quan jo tenia quinze anys estava absolutament convençut que el meu pare era el més estúpid dels homes, quan vaig arribar als vint, vaig quedar sorprès del que el vell havia après en cinc anys”.
L’exemple és a l’abast de tothom. No necessita ni gaire enginy, ni dots d’oratòria, ni presència enlluernadora. Només demana que fem en tot moment el que hem de fer... quasi res!
        

Comentaris

  1. Maurici Genís21 de febrer del 2011, a les 9:40

    Ei, noi, has millorat la pàgina. Molt bé. Segueixo llegint.
    Maurici

    ResponElimina
  2. Jordi Viladrosa i Clua22 de febrer del 2011, a les 14:45

    Enhorabona pel blog. Una persona amb tanta experiència no pot deixar de compartir les seves idees.

    ResponElimina
  3. Unknown22 de febrer del 2011, a les 16:56

    Moltes felicitats pel blog. Espero que arribi a molta gent i fagi molt de bé.

    ResponElimina
  4. barnie EUROM@E23 de febrer del 2011, a les 20:42

    Prof. Rovira ya estamos difundiendo este blog, nos vemos pronto.
    Un abrazo
    Javier

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Escrita per -
Imatge
         Arrels i ales        Vaig llegir no fa gaire una cita que deia més o menys així: “hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un, arrels; l’altre, ales.”           Encara que a primer cop d’ull pugui semblar que conté una contradicció, penso que dóna, de forma simbòlica, la doble dimensió de l’educació, recollint dos grans objectius que s’han de compaginar i fer factibles a la vegada.           Les arrels que fixen a terra i les ales que permeten aixecar el vol, poden ser símbols de la mateixa tasca: l’educativa?           Doncs, si. Potser per això és tan difícil educar bé... potser per això es pot considerar l’educació un art.           Arrels, vol dir donar fonaments sòlids i models de referència que donin respostes segures ...
Veure article complet

Pares: 9 - Cóm es perd la confiança dels fills?

Escrita per -
Imatge
  Com es perd la confiança dels fills? Hi ha algunes actituds dels pares que s’oposen al clima de confiança que ha d’existir a la llar per fer possible l’educació dels fills. Les podríem classificar en alguns tipus ben diferenciats. Pares pessimistes.- Són aquells que poden convertir en tragèdia qualsevol esdeveniment familiar. Es dediquen a destacar els defectes i els aspectes negatius. Miren els fills com presumptes culpables i n’esperen sempre el pitjor. Utilitzen quasi exclusivament les sancions negatives. No confien en els seus fills i, per tant, aquests tampoc confien en ells.
Veure article complet

Objectius: 7 - El valor de l'amistat en els fills

Escrita per -
Imatge
El valor de l’amistat en els fills. L’amistat és un valor que desitgem pels nostres fills, per tal que tinguin, ara i sempre,   amics i bons amics. L’amistat juga un paper molt important en el desenvolupament personal de nens i adolescents.   L’amistat és aquella relació íntima que es té amb una persona, normalment amb interessos comuns, amb la qui es té un tracte personal i sovint, i amb la qui ens desitgem, recíprocament, el bé i la millora personal. Definida així, és evident que es requereix una certa maduresa per entendre tota la dimensió de l’amistat, perquè es refereix a una relació d’intimitat i per tant, no hi ha amistat fins que la persona, reconeixent la seva pròpia intimitat, aprèn a compartir-la degudament amb altres. Tampoc n’hi ha si no es desitja el bé de l’altre, i si aquest desig no és compartit. Segons les edats, doncs, l’amistat tindrà una consideració una mica diferent.  
Veure article complet