Adolescència: 5 - Conflicte generacional?

Conflicte generacional?

Remenant per Internet he trobat diverses cites que feien referència a l’opinió dels adults envers els joves i adolescents, que va fer servir, en una conferència, un metge anglès.

“A la nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fa cas a les autoritats i no té cap respecte per les persones de més edat. Els nostres fills són verdaderament uns tirans. No es posen dempeus quan una persona anciana entra. Contesten als seus pares i són simplement dolents.” - Sòcrates, uns 400 anys AC

“ Si la joventut d’avui agafa demà el poder, no tinc cap esperança en el futur del meu país, perquè aquesta joventut és insuportable, desenfrenada, simplement horrible” - Hesíode 720 anys AC

“El nostre món ha arribat a un punt crític. Els fills ja no escolten als seus pares. La fi del món no pot estar molt lluny” - Un sacerdot politeista 2000 anys AC

“Aquesta joventut està malaguanyada fins el fons del seu cor. Els joves són malfactors i ociosos. Mai seran com la joventut d’abans. La joventut d’avui no serà capaç de mantenir la nostra cultura” - Escrit en un vas d’argila descobert a les ruïnes de Babilònia amb més de 4000 anys d’antiguitat.

Es veu que el desencís que algunes de les persones grans manifesten davant el comportament o algunes actituds de joves i adolescents ve de lluny, no es cosa d’ara.

No ha quedat en lloc recollit per la història el que pensaven els joves del seus grans. No he trobat opinions de joves i adolescents envers els adults. Es veu que els mitjans de comunicació han estat sempre en mans d’adults. La seva opinió segurament seria igual de pessimista o desil•lusionada. De tota manera si que en tinc una, de relativament recent, i bastant moderada: “L’adolescència és aquella etapa de la vida en la que els pares i professors es tornen insuportables” – Estudiant de 3r d’ESO responent una enquesta sobre l’adolescència. També, en el llibre “La elegancia del erizo” de l’escriptora francesa Muriel Barbery, hi trobareu de forma divertida, amb un humor una mica devastador, l’opinió que l’adolescent Paloma té dels seus pares i d’algunes persones grans .

Existeix, doncs, un conflicte generacional entre pares i fills, entre els adults, i els joves o adolescents?

Un conflicte que neix de la confrontació entre l’exercici de l’autoritat per part dels pares i de l’anhel de llibertat dels fills.

Efectivament, sembla que l’autoritat dels pares i la llibertat dels fills són difícils de conviure sense problemes, però potser el conflicte neix sobretot quan s’entén malament els conceptes d’autoritat i de llibertat.

L’autoritat és un servei que els pares donen als seus fills per tal que aquests aconsegueixin fer un bon ús de la seva llibertat.

Un servei! No és, solament, un instrument per marcar unes lleis a casa per assolir una convivència pacífica i còmode a la llar, o per imposar uns comportaments o models d’actuació, o per decidir què convé als fills,...

És un servei que els pares com autors en certa manera dels fills, no propietaris, exercim. I ho fem perquè aquesta autoria no s’acaba portant-los al món, sinó que continua amb la seva educació, que és aquest procés amb el que els pares incidim per ajudar-los a exercir bé la seva llibertat i per fer-los autònoms.

Aquest procés suposa afecte i exigència, que no són termes contradictoris sinó complementaris. No pot haver-hi afecte veritable sense exigència, ni exigència sense afecte.

Aquesta autoritat ha de ser positiva perquè encara que suposarà, a vegades, dir que no, corregir i, fins i tot, castigar segons l’edat, sobretot ha de servir de: guia en l’exploració de valors, ànim per superar l’esforç que la millora personal requereix, estímul per la presa de decisions que mica en mica hauran de prendre i promotora del necessari esperit crític.

Autoritat que se sustenta en dos fonaments sòlids: l’amor i l’exemple.

Amor: És fàcil perquè tots els pares estimen els seus fills,... Però, amor de veritat, que consisteix en estimar sense condicions i sense esperar res a canvi, estimar-los amb les seves limitacions o malgrat els seus errors que de grans poden ferir-nos molt. Aquesta estimació no portarà a consentir certes coses, sinó al contrari perquè els estimem caldrà corregir allò que no ens sembla bé, i aquesta estimació serà la millor manera perquè ens escoltin i ens facin cas. Els fills notaran quan els pares exerceixen l’autoritat per amor de veritat o quan ho fan per altres motius.

Exemple: No s’ensenya ni amb el que se sap, ni amb el que es diu, sinó amb allò que es fa. Podem enganyar a molta gent menys als nostres fills. No està en el gest d’un moment, sinó en la manera de fer habitual. Ha de ser natural i lluny de qualsevol ficció. No és funció de l’alçada del pedestal en que està instal•lat sinó de la lluita per fer les coses una mica millor cada dia. Acaba donant el seu fruit, encara que trigui. És una lliçó que s’aprèn millor quan menys es vol donar.

Si els pares entenen l’autoritat així, tenen més possibilitats que els fills l’acceptin, i que siguin mes eficaços en l’ajuda que l’adolescent necessita per aconseguir: la maduresa, entesa com personalitat responsable; la independència, entesa com el pensar, decidir i actuar amb iniciativa personal; i la convicció de ser un “jo” amb una existència independent i personal, de ser, en definitiva, persona. Assoliments que els permetrà ser lliures.