Converses de sobretaula

Dedicar temps als fills Ho hem observat bocabadats en alguna pel•lícula, ho hem llegit sorpresos en alguna novel•la d’època, d’aquestes que comencen amb una generació i acaben tres generacions després. Abans la gent de diners confiava quasi completament l’educació dels seus fills a una espècie de “mare mercenària”. Li deien noms diferents segons el gust o el costum cultural del moment: la “miss”, la ”mademoiselle”, la “fraülin”, la “institutriz”... A l’hora del desdejuni, la “fraülin” portava els nens a veure a la mare, la qual preguntava com s’havien portat el dia anterior (pregunta amb resposta pagada) i com havien passat la nit. El pare, amb la tassa de cafè als dits, aixecava la vista del diari i feia una correcció sobre la manera de vestir dels seus fills. Ràpidament la “fraülin” se’ls emportava perquè la mare pogués dedicar-se a acomiadar al marit que anava a la feina, i tot seguit, arreglar-se per passejar amb les amigues, anar de compres, prendre el te, dedicar-se a una labo...

Educar la voluntat          Podríem dir que els actes pròpiament humans, racionals i lliures, provenen de la conjunció de la intel·ligència i la voluntat. La primera ens fa saber el que hem de fer. La segona ens ho fa fer, perquè ens dóna l’empenta i la força per fer-ho: ens fa voler fer-ho. Seria una manera senzilla d’explicar-ho.          Un exemple simple pot servir per esclarir-ho. A les set del matí, quan sona el despertador, sabem que ens hem d’aixecar. Ens ho diu la intel·ligència. Però també sabem que no n’hi ha prou. Necessitem quelcom més. Necessitem d’una força que ens faci aixecar: la voluntat. Sense ella seria inútil la claredat d’idees de la intel·ligència.           L’educació de la voluntat és molt important i ho és des dels primers anys. Per fer-ho, hem d’aprofitar les múltiples situacions de la vida diària. Els pares hem de tenir clar que ed...

    Ens visiten els extraterrestres M’han explicat com un grup d’extraterrestres ha fet un viatge a la terra per estudiar l’estructura familiar dels humans, de la que n’havien sentit a parlar molt bé. Per fer-ho han previst diverses visites durant l’any. En la primera, que acaba de tenir lloc just abans de començar la primavera, a mitjans de març, han volgut conèixer el funcionament i les característiques d’un pare. Cap al maig, tornaran a venir per recollir informació sobre la mare. Sembla que han escollit aquest ordre basant-se en la història que els havia arribat sobre els primers habitants de la terra. El conseller de relacions exteriors i el de planificació familiar, una mica sorpresos per l’interès manifestat, els han atès de la millor manera possible organitzant un seguit de reunions amb diversos experts sobre el tema. Abans de marxar han volgut veure alguns exemplars de pare, per fer-se’n una idea més exacta.

     Ensenyar a ser feliç.          Ensenyar ha ser feliç ha de ser un objectiu prioritari dels pares de família. Les persones no neixen felices o infelices, sinó que aprenen a ser-ne. Si bé és cert que, per temperament, cadascú té una diferent predisposició a l’alegria, també ho és que tots haurem d’esforçar-nos per incorporar-la a la nostra personalitat, també quan apareixen les preocupacions o contrarietats. De fet, la felicitat és quelcom que no té una relació directa amb el nombre d’alegries o de penes, depèn més de com s’entén el sentit de la vida.            Repassem algunes actituds que haurem de fomentar a la nostra llar per ensenyar a ser feliç.

                        El valor de l’exemple No s’ensenya ni amb el que se sap ni amb el que es diu, sinó amb allò que es fa.          La persona, al llarg de la seva vida, quasi no fa altra cosa que repetir el que veu o ha vist. Res no penetra tan directament dins d’un com l’exemple. Si això és així per totes les edats, ho és més durant la infància i l'adolescència, quan la personalitat és particularment sensible a la influència de les persones que l’envolten.          L’exemple és el bé més preat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè l’educació no consisteix en discursos que, encara de vegades necessaris, sempre són insuficients. No ens pot sorprendre que no facin cas del que diem, si han estat testimonis que el que fem no es correspon amb el que diem.          De l’educació per di...

El moment de la família Perquè: “El moment de la família”? Perquè avui, especialment, els mals del món només els pot solucionar la família, l’anomenada família tradicional, o simplement la família. La nostra societat reclama i exigeix un canvi radical, potser sense una massa clara consciència, però amb una certa angoixa. Ens trobem amb múltiples successos en els que s’evidencia una clara deshumanització en el tracte de les persones, en les relacions entre elles: violències, maltractaments, corrupció, un individualisme exacerbat ... gamberrismes col·lectius, i un llarg ventall de coses que ens fan exclamar: que està passant?           En el procés de millora de la nostra societat hem de descobrir o redescobrir la importància de que cadascú es proposi la millora, en primer lloc, en la nostra pròpia llar. Per això repeteixo el que hem sentit a dir tantes vegades: ¡la família és el negoci més important!       ...

         Arrels i ales        Vaig llegir no fa gaire una cita que deia més o menys així: “hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un, arrels; l’altre, ales.”           Encara que a primer cop d’ull pugui semblar que conté una contradicció, penso que dóna, de forma simbòlica, la doble dimensió de l’educació, recollint dos grans objectius que s’han de compaginar i fer factibles a la vegada.           Les arrels que fixen a terra i les ales que permeten aixecar el vol, poden ser símbols de la mateixa tasca: l’educativa?           Doncs, si. Potser per això és tan difícil educar bé... potser per això es pot considerar l’educació un art.           Arrels, vol dir donar fonaments sòlids i models de referència que donin respostes segures ...