Amb qui estan els fills?

En l’exhortació apostòlica “Amoris Laetitia” en el punt 260 del capítol 7è: “Enfortir l’educació dels fills”, el Papa Francesc després de dir que la família “necessita plantejar-se a què vol exposar els seus fills”, fa les següents preguntes:

-“qui s'ocupa de donar-los diversió i entreteniment?”

-“qui entra a les seves habitacions a través de les pantalles?”

-“a qui els lliurem perquè els guiïn en el seu temps lliure?”

Davant d’aquestes preguntes faríem les següents consideracions:

-L’afany dels pares per a resoldre el temps lliure dels seus fills porta, a vegades, a recórrer a activitats amb les que es busca més tenir-los ocupats, a que siguin una autèntic complement de la seva formació. S’haurien d’escollir de manera que es conegui les persones responsables d’aquestes activitats i l’ambient que s’hi respira. Això val per classes d’idiomes, música, estudi dirigit, esports, etc.  A vegades, s’haurà de prioritzar el valor formatiu per sobre de l’objectiu propi de l’activitat.

-A través de les diverses pantalles (ordinador-internet, videoconsoles, televisió, etc.) poden entrar tot tipus de personatges i situacions virtuals que en cap moment voldríem que els coneguessin o les visquessin com a reals. Per tal que continuïn vivint en el món real, hem d’evitar l’ús excessiu d’aquests mitjans controlant els tipus de jocs i situacions que es donen, per això és prudent que aquestes pantalles no estiguin situades en les habitacions, localitzant-les en llocs comuns on tothom pugui veure el que s’està fent. Per altra banda, s’ha d’evitar al màxim que la televisió perdi el seu component familiar i es converteixi en una oferta de consum individual, sense control per part dels pares.

-S’han de tenir moments per estar amb els fills, gaudint amb ells de les coses senzilles i quotidianes: la conversa, el passeig, la naturalesa. Procurant passar-ho bé en família i creant oportunitats per fer-ho junts: celebracions d’aniversaris, excursions,... No es tracta de fer coses especials, sinó fer especial el fet d’estar junts. Així es crearà un ambient de confiança i comunicació que convertirà els pares en el primer referent.

Els Papa Francesc dóna la resposta adequada:

“Només els moments que passem amb ells, parlant amb senzillesa i afecte de les coses importants, i les possibilitats sanes que vam crear perquè ells ocupin el seu temps, permetran evitar una nociva invasió.”

Evitar aquesta nociva invasió suposa doncs:

-Preguntar-se si parlem amb senzillesa i afecte de les coses importants. Si hi dediquem el temps necessari, amb el llenguatge propi per a cada edat, amb la serenitat i pau que correspon, i si sabem escoltar els seus dubtes i inquietuds per donar-los la resposta adequada. Hauríem de preguntar-nos, també, si sabem quines són les coses importants per a ells, quines coses els hi interessen o els hi preocupen en el moment en que es troben.

-Preguntar-se, per altra banda, si els hem sabut donar eines per ocupar de forma sana els seu temps lliure i d’oci. Si bé les pantalles hauran de tenir el seu temps, harem de procurar que altres aficions també el tinguin: la lectura, l’exercici físic, els jocs de taula, els amics, etc.

-Preguntar-nos també si els hem preparat per evitar els riscos que es poden donar en la relació amb els altres. Es tracta de saber escollir bé els amics i els ambients, però també de saber evitar, o afrontar amb prudència i fortalesa, ambients més problemàtics.

El Papa Francesc acaba aquest punt 260 dient:

“Sempre fa falta una vigilància. L’abandonament mai és sa. Els pares han d’orientar i prevenir els nens i adolescents per tal que sàpiguen afrontar situacions on pot haver riscos, per exemple, d’agressions, d’abús o de drogoaddicció.”