Educar: 11 - Educar: autoritat o llibertat

    Educar: autoritat o llibertat

   

Volem educar els fills perquè els estimem, i estimar-los és voler la seva llibertat. Educar és, doncs, ajudar a que els fills facin un bon ús de la seva llibertat. Llibertat que troba el seu sentit  quan s’exercita al servei de la veritat, quan s’exerceix per fer el bé.

Per tant el procés de la educació ha de començar per mostrar la veritat i per ensenyar a practicar el bé. La veritat que és l’adequació de la intel·ligència a la realitat de les coses, i el bé que és objecte de la voluntat per conformar els nostres actes a la veritat.

Mostrar la veritat, no imposar-la! La persona humana només pot créixer en la mida que assumeix lliurement la veritat i el bé que se li proposa. Cal proposar-ho, és necessari fer-ho perquè en el seu procés de creixement necessita l’ajuda, durant anys, fonamentalment dels pares per tal d’assolir la maduresa. La necessita el seu creixement físic com també, per al desenvolupament de les seves potencialitats específicament humanes, necessita l’estímul i l’orientació que els pares poden donar-li en l’àmbit de la família.

L’autoritat dels pares té el sentit de servir. Servir per tal que els fills esdevinguin persones autònomes que facin un bon ús de la seva llibertat. Un servei del que no s’espera res a canvi i que, per tant, només pot ser fruit de l’amor. Un servei que és guia en l’exploració de valors, ànim davant el necessari esforç que el procés de maduració requereix, estímul per prendre decisions i promotor del necessari esperit crític.

El relativisme de l’època en que vivim posa en evident perill l’exercici de l’autoritat dels pares i educadors. Si el relativisme nega la possibilitat d’una veritat absoluta o la possibilitat d’assolir-la, tot és qüestionable i la veritat dependrà, sovint, del que em convé, del que m’agrada o del que m’és útil en un moment determinat. Aleshores, mostrar una veritat és difícil i l’autoritat resulta greument malmesa. Els pares no han de caure en aquest parany: la vida sense veritat és un viatge de boixos, un viatge cap enlloc.

Educar i voler  la llibertat dels fills no vol dir despreocupar-se de com la utilitzen. Hem d’ajudar-los a administrar-la bé. Els pares han de donar fonaments sòlids i models de referència que donin respostes segures i fermes a moltes qüestions de la vida.

Educar en llibertat requerirà la confiança dels fills envers els pares i la dels pares envers els fills. La confiança no es pot imposar ni exigir, s’ha de guanyar. Això requerirà una actitud amable de comprensió, respecte, atenció, de saber escoltar, d’optimisme que s’ha d’implantar en el si de la família. Confiar vol dir fiar-se de l’altre, creure en l’altre. La confiança mou a obrar, la desconfiança paralitza. La confiança genera gratitud i responsabilitat.

En un ambient de confiança els fills rebran els estímuls educatius necessaris per ajudar-los a progressar. En primer lloc l’ambient natural de la llar; las relacions familiars de respecte i estimació; i l’exemple dels pares seran uns estímuls previs sense els quals l’educació no pot portar-se endavant. En segon lloc a través de una conversa o d’un consell es proporcionarà l’orientació i l’ensenyança que els fills necessiten ordinàriament, col·lectivament o a títol personal, sobre un tema concret. En tercer lloc, correctius i decisions extraordinàries s’hauran d’utilitzar-se quan es presenti una situació que surt de la normalitat.

La confiança entre pares i fills serà important per exercir l’autoritat amb el sentit que ha de  tenir: de servei  i generadora de llibertat.