Conte de Nadal: L'almoina

      L’almoina

Havia tingut una vida molt agitada anant per tot arreu. De bar en bar: màquines escurabutxaques, de tabac,...  De mà en mà, de butxaca en butxaca, de portamonedes en portamonedes, de màquina enregistradora en màquina enregistradora,...

Ara, feia ja un cert temps, estava en un lloc completament nou per a mi. Em van introduir, no recordo com, en un recipient tancat, esfèric, però amb un fons pla i amb una escletxa allargassada en la part superior, per on es podia endevinar tènuement si era de dia o de nit.  No estava sola. N’hi havia d’altres com jo; totes juntes i atapeïdes i,... tant de temps en el mateix lloc! Semblava que s’haguessin oblidat de nosaltres. Jo era de les més grosses i boniques, encara que una mica desgastada. De tant en tant, per l’escletxa deixaven caure noves companyes, més petites o més grans, que passaven a engruixir el nombre de les empresonades.

L’escletxa estava feta de tal manera que resultava fàcil entrar però difícil sortir. A vegades, algú havia agafat el recipient, sacsejant-lo de manera que rodàvem totes per dins fent molt de soroll al topar amb la paret i unes amb les altres, però, encara que ens acostàvem a l’escletxa, era impossible sortir.

De sobte, un dia van capgirar el recipient i van introduir un objecte metàl·lic, allargassat i afilat, que va començar a burxar-nos a totes fins que em va atrapar a mi contra la paret i, poc a poc, em va anar apropant cap a l’escletxa de sortida. Acompanyada per aquell objecte misteriós vaig abandonar el recipient i vaig passar a una mà molt petita que em va estrènyer fortament.

Em sentia empresonada entre aquells dits, però no com en la meva antiga estància; era diferent. Havia passat per moltes mans però mai m’havia sentit tant fortament agafada. M’estrenyia com si no em volgués deixar anar mai o com si tingués por de perdre’m. 

Vàrem sortir al carrer. Encara que m’oprimia amb molta força podia veure alguna cosa entre els seus petits dits. Era ja de nit. Per les cançons que s’escoltaven hauríem d’estar molt a prop del Nadal. Tot i el temps que havia estat tancada en aquell recipient obscur tenia la suficient experiència com per saber alguna cosa dels humans. Els meus records em deien que, per aquelles dates tant festives, acostumàvem a voltar molt, anant d’un lloc a un altre, canviant de mà com si haguéssim entrat en una disbauxa de moviment.

Aquella petita mà em feia sentir diferent de com m’havia sentit fins llavors. Potser la llarga estada atrapada en aquell petit pot m’havia fet més vulnerable, però aquella mà m’estrenyia d’una manera..., com si em volgués evitar el fred de la fosca nit. Qui podia ser? Per la veu vaig reconèixer que es tractava d’una nena petita.

Vam donar moltes voltes fins arribar a una tenda de llaminadures. Jo ja hi havia estat alguna vegada. Vàrem estar parats una bona estona davant de l’aparador i, per un moment, vaig tenir la sensació que la nena afluixava la pressió de la mà, com si em volgués deixar anar. Al cap d’una estona sortíem del local tal i com havíem entrat.

I vam seguir donant voltes, i vam entrar a més i més tendes. Anàvem entrant a pastisseries, botigues de caramels i llaminadures, un quiosc..., però sempre passava el mateix: sentia afluixar la pressió de la mà per uns moments, després marxàvem, i finalment em tornava a agafar amb convicció.

Per què no volia deixar-me anar? Havia tingut molt bones ocasions per fer-ho. Mai havia estat tant de temps a la mà d’una persona. Començava a trobar-m’hi bé sentint la calor d’aquella mà i, fins i tot,... seria possible que un metall dolent com jo pogués sentir quelcom més?

Així doncs, amunt i avall, vet aquí que vaig sentir les campanades d’una església i la sensació clara que ens hi anàvem acostant. La nena que havia estat titubejant tota l’estona d’un cantó a un altre ara va semblar més decidida. Pel que vaig poder veure, procurant aguaitar entre les escletxes dels seus petits dits, es va trobar amb els seus pares i tots van anar cap a l’església. Ella parlava fluidament amb els seus pares, amb unes rialles divertides, però jo no els comprenia. No els podia entendre. L’únic llenguatge que entenia era el de les màquines escurabutxaques quan ens avisaven per sortir.

Llavors va passar. A l’entrada de l’església, la nena, lentament, es va acotar, va obrir la seva mà i vaig caure sobre un palmell estès, que em va rebre amb gratitud, obert dificultosament, arrugat pel temps, fred i brut... Era un vell que demanava almoina.

Haig de reconèixer que la meva primera impressió fou de desil·lusió total. Alguna companya m’havia parlat algun cop dels indigents i me'n havia parlat bé, però feia un moment, la mà d’aquella nena m’havia fet sentir tant diferent, tant nou... Si bé no entenia el llenguatge dels humans –un simple tros de metall desgastat com jo–, vaig arribar a entendre per primera vegada els sentiments d’una nena petita, i el que és més, vaig comprendre i acceptar a través d’ella el que suposava el despreniment. 

Tornaré a sentir, una altra vegada, alguna cosa semblant?

(Amb la col·laboració del meu nét Miquel)