Educar: 8 - Educar en la llibertat

       Educar en la llibertat

La persona humana en quant es distingeix dels altres éssers de la creació es podria definir com a: subjecte racional, lliure i capaç d’estimar.  D’aquesta definició, potser el que resulta més difícil d’explicar és el concepte de llibertat. Tots veiem que és important educar per tal d’aconseguir que els nostres fills siguin lliures i capaços de fer un bon ús de la seva llibertat. Però, què és la llibertat? En què consisteix aquest do amb que Déu ha adornat a la persona humana.

Hi ha una sèrie de formulacions simples, fins i tot en les definicions que podem trobar en els diccionaris, que es fan servir habitualment i que no reflecteixen el que és, en el fons, la llibertat.

Dos conceptes que es repeteixen i que són simples reduccionismes, són:

-no estar subjecte, subordinat o obligat en general a res, o concretament al domini d’altri, o al d’unes normes, o en contra de la pròpia voluntat.

-facultat d’escollir, de decidir, en general i, concretament, en l’obrar.

Tractaré de explicar el perquè em semblen reduccionismes, encara  que puguin tenir algun contingut del que és la llibertat.

No és veritat que no estiguem lligats a cap norma. L’home no és el seu propi autor d’ell mateix. Per tant, descobrir la veritat sobre l’home suposa també adaptar-se a aquesta veritat. I és precisament aquesta adaptació, la que ens farà lliures. L’última raó del seu actuar no serà la seva voluntat, sinó l’adaptació a la veritat sobre ell mateix. En el cas dels creients consisteix en conèixer i estimar la voluntat de Déu per la persona humana en general i per cadascú en particular.

Tots sabem, a més, que en la praxis diària estem sotmesos a obligacions, horaris de treball, lleis civils,... que exercint la nostra llibertat complirem encara que ens costi.

Per altra banda, pensar que l’únic exercici de la voluntat consisteix en elegir, entre les diferents possibilitats, la que més ens convé, ens podria portar a pensar que quan més siguin aquestes possibilitats, més lliures som. Per suposat que s’han de prendre decisions de les que ens farem responsables, però no hem d’identificar la llibertat, només, amb la capacitat d’elecció. Aquest falsa relació porta fàcilment als joves a retardar qualsevol tipus de decisió que comporti compromís, el matrimoni per exemple, perquè els compromisos redueixen les possibilitats d’elecció. Però si no es prenen decisions amb compromís, no es viu.

De fet l’home al llarg de la seva vida no escull moltes coses. No escollim el nostre físic, ni la nostra capacitat intel·lectual,  no hem escollit els nostres pares, ni on hem nascut, ni escollim els nostres fills, ni els nostres nets, ni els marits o les esposes dels nostres fills i filles, ni tantes i tantes coses,... I a mesura que ens anem fent més grans, cada cop escollim menys coses perquè anem adquirint compromisos, i no per això deixem de ser més lliures. Perquè la nostra llibertat es valorarà per la resposta adequada que donem a la situacions que ens toca viure.

També exercim la llibertat davant de situacions que no ens agraden, que no hem buscat i que fins i tot ens fan patir i ens produeixen un gran sofriment. Davant d’elles podem optar per la rebel·lió estèril o la resignació timorata. Però el que hem de fer, és acceptar-les tal com venen, posant tot l’esforç per millorar-les, i pensant que són voluntat de Déu.

De fet les situacions que més ens fan créixer amb llibertat són aquelles que no dominem, les que ens posen a prova. Del novel·lista rus Dostoievski és aquest frase: “Només em fa por una cosa: no ser digne dels meus sofriments”, conscient que la resposta a les situacions difícils són una oportunitat per demostrar la dignitat de la persona en llibertat.

Hauríem de saber explicar als nostres fills, a les noves generacions, en que consisteix la veritable llibertat. Que l’adquiriran a partir de conèixer la veritat (“la veritat us farà lliures”, Jn 8,32), que comportarà compromís, responsabilitat i resposta adequada a les diverses situacions.