Família: 2 - Escola d'amor

        Escola d’amor

 La millor escola per aprendre a viure és la família.

És la millor escola, perquè és l’àmbit vital per excel·lència. Ho és perquè la seva funció no es limita a una específica, com podria ser l’estudi, el treball, la diversió, els drets i deures cívics, etc, sinó que englobant-les d’alguna manera totes, la seva funció és la vida en el seu sentit més ampli: vivim i aprenem a viure en la família.

             Per això, la família no és avorrida, és excitant perquè és exigent, i és exigent perquè està plena de vida. La llar no és petita, la que és raquítica és l’ànima d’algunes persones que no saben apreciar la riquesa de la vida familiar. “La llar és més gran per dintre que per fora”, deia G.K.Chesterton. Per això és la més gran aventura de la nostra vida.

         Un personatge conegut, al preguntar-li en què consisteix una persona sana, madura i integrada a la societat, va respondre: aquella que és capaç d’estimar i treballar. Pot ser un bon resum de les capacitats de la persona humana i per tant un clar objectiu que hem d’aconseguir pels nostres fills: que aprenguin a estimar i treballar. I com que vivim i aprenem a viure en la família, hem d’entendre que la millor escola per aprendre a estimar i treballar és la família.

         El Sant Pare Benet XVI en la basílica de la Sagrada Família de Barcelona ens deia aquestes paraules:

“Des de sempre, la llar formada per Jesús, Maria i Josep ha estat considerada una escola d’amor, oració i treball”  

         Seguint l’exemple de la Sagrada Família hem de fer perquè la nostra família sigui, també, una escola d’amor, oració i treball, complint així una missió imprescindible per la formació de la persona, que revertirà positivament a la societat.

         La família cristiana afegeix, doncs, un objectiu: l’educació en la Fe, que repercuteix positivament en l’educació per l’amor i per el treball. Podríem dir, també, que la Fe és una part, la més important pels creients, de l’educació per l’Amor.

         Però centrem-nos en la família com escola d’amor. Deixarem per un altre moment, la família com escola de treball i la seva missió en l’educació de la Fe.

         La família, com a comunitat basada en l’amor, és la millor escola i font d’aquest amor que a través d’ella s’irradia a tota la societat.

         En un món necessitat de convivència pacífica, la família es converteix en principal protagonista per la construcció de la pau. És la pau i l’amor de les famílies que portarà la pau al món. L’home no pot viure sense estimar i enlloc, com en la vida familiar, pot aprendre a estimar i a donar-se generosament, perquè res mou tant a estimar com sentir-se estimat.

         La família és una comunitat de persones on regna l’estimació gratuïta, desinteressada i generosa. L’estimació mútua entre els esposos es perllonga en l’estimació als fills. En ella les persones s’estimen pel que són, no pel que valen, serveixen o són útils. La família ens l’estimem, no perquè sigui la millor, sinó perquè és la nostra. En el sí de la família els seus components s’estimen a pesar dels seus defectes, s’estimen amb els seus defectes. És un afecte resistent a la decepció, que no depèn del que es rep a canvi, i, per tant, és el més pur de tots els afectes.

         Això converteix la família en una escola permanent d’amor. Si es comporta com la comunitat d’amor que és, i en ella hi té lloc la comprensió, la tolerància, el tracte afectuós i la solidaritat recíproca, tots els seus membres aprenen a conviure en pau i són capaços de transmetre aquesta convivència pacífica i harmònica a la societat. Així el món semblarà bo i la primera reacció serà, també, estimar-lo. És la manera d’orientar l’esperit cap a la generositat i no cap el ressentiment. Aquesta sensació només la tindrà qui s’hagi sentit rodejat d’afecte i estimació des dels primers anys. En el sí de la família és on es creen les arrels afectives.

         Totes les relacions familiars han d’estar impregnades per l’amor. Cal crear un clima afectiu en la vida familiar i disposar de temps per compartir vivències, tenint en compte que tant o més que la quantitat de temps que hi podem dedicar s’ha de valorar la qualitat que s’estableix. Quan un fill se sent estimat de veritat pels seus pares, confia plenament en ells perquè comprèn que volen el millor per a ell.

                           En la família s’han de compartir les alegries i les penes.

Res del que passa a algun dels seus membres ha de ser aliè als altres: el suspens o l’aprovat d’una assignatura, la feina, els aniversaris, els problemes... Els pares fomentarem que això sigui una realitat i que, entre tots, s’ajudi a aquell que més ho necessiti, o bé se celebri l’èxit d’algú.

Compartir la vida és signe d’amor, i fer-ho en el sí de la família permetrà que cadascú es trobi submergit en un ambient en que no solament l’estimen a ell, sinó que tots s’estimen entre si.