Adolescència 1 - Els pares davant l'adolescència

Els pares davant l’adolescència.

         Preguntant a un grup d’adolescents què els semblava que era l’adolescència, un no va dubtar gaire en la seva resposta: “La adolescència és aquella etapa de la vida en què els pares i professors es tornen insuportables”, va dir.

         Potser tenia raó. Davant la necessària crisi de l’adolescència els grans no sempre estem a to amb la situació. Repassem algunes actituds dels pares sempre necessàries i, més que mai, en aquesta etapa dels nostres fills:

-         Serenitat. Ens provocaran, amb actituds, comentaris, opinions aparentment contràries a la nostra manera d’entendre les coses. Necessiten fer-ho per provar-nos i afirmar la seva personalitat. Tranquils, no passa res! Direm el que pensem serenament i sense cridar. Sabrem distingir el que té importància del que no en té, i donarem la nostra opinió amb tranquil·litat, si cal corregirem amb fermesa, però sense cridar. Cada vegada que cridem serà perquè ens falten arguments, i en fer-ho perdrem una mica d’autoritat i el necessari ambient familiar de pau i alegria.

-         Seguretat. Necessiten la nostra seguretat en aquelles coses importants. Això ens farà revisar quines són i perquè. Moltes crisis d’adolescents són crisis de conviccions dels pares. Si dubtem de tot no ensenyarem res. Una seguretat senzilla, no dogmàtica, fonamentada i ben arrelada. No en tot, sinó en allò que és important.

-         Afecte. Aquell nen, aquella nena, que quan arriba de l’escola ja no fa un petó a la mare, continua, encara que no ho sembli, necessitant del nostre afecte. Afecte que no vol dir deixar fer, consentir, sinó que, moltes vegades, haurà de fer-nos dir: “Això no t’ho deixem fer o no t’ho donem perquè t’estimem i volem el millor per a tu”. Afecte que ens far escoltar-los, comprendre’ls, interessar-nos per les seves coses i ajudar-los.

-         Disponibilitat. Semblarà que rebutgen de vegades la nostra conversa. Però és necessari mantenir la comunicació amb els adolescents. I per això caldrà estar disposats i disponibles en qualsevol moment. No ens explicaran les coses quan nosaltres vulguem, sinó quan ells vulguin. Si aleshores ens troben disponibles ho faran, i sinó, haurem tallat un fil de la comunicació. I quan ens expliquin algunes coses no ens escandalitzarem. No direm; “Això en el meu temps no passava”. Si ho fem tallarem un altre fil de la comunicació. Escoltarem perquè ens trobaran disponibles i donarem la nostra opinió sincera i el consell oportú.

-         Argumentació. Haurem de donar arguments, raons. No val el “perquè si” o el “perquè ho dic jo que soc el teu pare”. S’hauran d’explicar les coses i caldrà pensar-hi prèviament. No oblidarem que el millor argument serà la nostra vida i el nostre exemple. I això ens exigeix. De tota manera els fills no volen, no necessitem, pares perfectes, sinó pares que lluitin per millorar els seus defectes.

-         Confiança. Haurem de confiar en ells. No solament no ens queda cap més remei, sinó que és necessari perquè puguin desenvolupar llur iniciativa, autonomia i llibertat.

         Una característica, potser la més interessant de l’adolescència, és que, com totes les coses d’aquesta vida, passa, s’acaba, no dura sempre. Cada cop costa més perquè la vida actual ajuda a perllongar aquesta etapa i dificulta l’arribada definitiva de l’edat adulta: els estudis no s’acaben mai, els primers treballs són eventuals, els nois i les noies no s’acaben d’anar mai de casa dels pares (fa uns anys el problema era potser el contrari), però arriba un moment que s’acaba i els ex-adolescents reconeixen les bones intencions dels seus pares.

         Per això és bo recomanar paciència i no cansar-se. Aquí ens pot servir, per esperançador, aquell pensament de Mark Twain, l’escriptor del Mississipi: “Quan jo tenia quinze anys estava absolutament convençut que el meu pare era el més estúpid dels homes, quan vaig arribar als vint, vaig quedar sorprès del que el vell havia après en cinc anys”.