dimarts, 16 de maig de 2017

Educar 16: Educar és senzill... pero no és fàcil

 Educar és senzill ... però no és fàcil.

Educar bé és senzill. Els principis educatius que regeixen una bona educació són de sentit comú, res complicats, senzills. Podria semblar, per tant, que educar bé és fàcil, però no és així. El contrari de senzill és complicat, i el contrari de fàcil és difícil. Educar bé, si bé és senzill i gens complicat, no és fàcil quan per excés de protecció, per comoditat, per desídia, per pensar que el petit detall no és important, deixen de seguir-se aquests principis senzills i de sentit comú, i llavors la educació es fa difícil i cada vegada més difícil.

Per concretar aquesta idea, segueixen a manera de decàleg (inspirant-nos en el conegut decàleg del jutge Calatayud: "com crear un delinqüent") alguns punts en què el senzill no sempre resulta fàcil.

1-Estarem tots d'acord que a l'infant i a l'adolescent no cal donar-li tot el que demani perquè correm el perill que cregui que tot se li deu. Però que fàcil resulta fer callar un nen amb aquella piruleta o aquell capritx, en lloc de argumentar-li la raó del nostre no que, de vegades, serà simplement perquè no ens sembla oportú. Si se cedeix una i altra vegada en petites coses, pot arribar un moment en què siguem incapaços de frenar els seus desitjos.

2-Estarem tots d'acord que no cal riure-li a un nen les seves ximpleries, sortides de to o grolleries, per no fer-li creure que és graciós. Fins i tot detectarem, en els fills d'altres, el ridícul d'alguna situació en què el pare s'entesta a que el nen repeteixi la seva última ocurrència: imitar burleta a un professor o un veí, per exemple. Però quan es tracta del nostre fill podem aplaudir qualsevol de les seves ximpleries i, si es repeteix sovint, pot passar que no entengui com en altres ambients acabin farts d'ell.

3-Estarem tots d'acord que quan un nen o adolescent fa alguna cosa que està malament, cal corregir-lo i fer-li distingir entre el bé i el mal. No li anem a crear cap frustració per això, especialment si també valorem el que fa bé. Ni tampoc creurà que li tenim mania si li advertim seriosament que no ho torni a fer. Però què fàcil és, de vegades, deixar passar alguna petita malifeta per comoditat i per evitar enfrontar-nos amb ell.

4-Estarem tots d'acord que han de recollir les seves joguines i les seves coses, i tenir ordenada la seva habitació, perquè no arribin a creure que això ho han de fer altres (l'empleada de la llar, la seva mare, ...) i créixer amb la idea que els altres estan per servir-lo. Però, quantes vegades fem el que han de fer ells, o retardem que facin el que ja poden fer ells.

5-Estarem tots d'acord que no cal donar-li sempre la raó sobre incidents que li passen amb companys de col·legi, amb els seus professors, amb l'entrenador del seu equip, ... perquè sabem que la seva versió subjectiva pot estar allunyada de la realitat. Però fàcilment prendrem partit al seu favor i, així, aconseguirem que cada vegada la seva versió sigui menys objectiva. D'altra banda, tampoc hem de acostumar-lo a resoldre-li totes les "terribles injustícies" a què està sotmès perquè, així, no deixem que sigui ell, qui resolgui els seus problemes i no el prepararem per a la vida que l'espera.

6-Estarem tots d'acord que no poden llegir o veure qualsevol cosa perquè no són diferents a nosaltres, fins i tot són més vulnerables, i els pot fer mal moltes de les porqueries que els poden arribar. Però no és fàcil aconseguir que tot el que es pugui llegir a casa (llibres i revistes), i el que es pugui veure (TV, Internet, ...) estigui exempt de falsedats o plantejaments contraris a la moral.

7-Estarem tots d'acord que no és bo discutir, pare i mare, davant dels fills perquè no els ajudem a valorar la grandesa de l'amor i el matrimoni. Però, fàcilment podem deixar-nos portar pels nervis i oblidar-nos de la seva presència quan observen espantats el desacord entre els seus pares. Amb el temps, no ens hauria d'estranyar la seva reticència a formar una relació de parella estable.

8-Estarem tots d'acord que hem d'ensenyar a saber esperar, perquè moltes coses importants requereixen esforç i temps per aconseguir-les. Però quan ens diu que és l'únic de la classe que no té mòbil i, sense parar a assegurar-nos d'això, resolem la situació satisfent el seu desig, estem ajudant-lo a pensar que les coses s'aconsegueixen immediatament quan es desitgen, i a menysprear aquelles que suposen esforç i temps per a aconseguir-les.

9-Estarem tots d'acord en que no se'ls pot donar tots els diners que demanen perquè no arribin a creure que no cal treballar per aconseguir-los. Però no sempre prioritzem el valor del treball especialment quan ens queixem del nostre propi treball fora de casa, i potser envegem personatges que han aconseguit fortunes sense esforç. Tampoc ajudem quan donem una paga setmanal a canvi de res com si se la mereixés pel sol fet d'existir.


10-Estarem tots d'acord en que som els pares, com a primers educadors, els que hem de transmetre la formació espiritual i moral que desitgem per als nostres fills. Però, per comoditat o manca de temps, deixem en mans d'altres aquesta formació, o justifiquem la nostra omissió en aquests temes pensant que hem de deixar-los llibertat d'escollir, quan sigui gran, el que li sembli oportú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada