dimecres, 15 de febrer de 2017

Educar:15 - Els diners i el preu de les coses

      Els diners i el preu de les coses

A vegades els pares pensen que el que han de fer pels seus fills és concedir tots els seus capricis o comprar tot el millor i més car en roba de moda, joguets, etc.  Volen que els seus fills tinguin el millor, i no pensen que donar-los tot el que demanen sense exigir cap esforç o res a canvi, pot ser pitjor per a ells. El nen vol dels seus pares que l’estimin, i el que el nen costa en diners als pares, no quantifica l’amor que senten per ell. Per altra banda el nen quan es faci gran valorarà l’esforç dels seus pares per educar-lo i per haver assolit l’autonomia necessària per enfrontar-se a la vida, i això no es quantificarà pels capricis concedits, ni per la roba de marca comprada.

Per aconseguir l’autonomia necessària han d’aprendre entre altres coses que no és suficient demanar les coses per tenir-les. Perquè les coses tenen un preu: en diners, en esforç, en sacrifici,... Això, tan simple i senzill, ha de ser un objectiu que els pares han de tenir en la seva missió educativa. Per aconseguir-lo donarem unes pautes:

-És bo, mica en mica i en funció de l’edat, comentar el preu de les coses per tal que siguin conscients del seu valor. Poden acompanyar a la mare o al pare a fer la compra de la setmana i veure com s’escullen els diferents articles valorant preu i qualitat.

-També s’hauria de mostrar o explicar, amb l'adequada proporció, la situació de molta gent que no té cobertes les necessitats bàsiques per viure amb dignitat a causa de la pobresa, de les guerres, de la immigració, ... o a causa de la malaltia. Fomentar la disposició d'ajuda i donar a conèixer opcions amb les que es pot ajudar: Càritas, Missions, ONG, ... Tot això ajuda a situar els seus desitjos en el seu punt just.

-A vegades, amb l’objectiu que aprenguin a administrar-se es concedeix, a partir d’una determinada edat, una “paga” setmanal amb diner de butxaca. Crec que una “paga” només té sentit si el fill té la necessitat de despeses concretes indispensables com desplaçaments que fa en transport públic ell sol, o bé si del col·legi a una activitat extraescolar ha de resoldre’s el berenar,... No té sentit si és dóna una quantitat a canvi de res, o perquè compleix amb els seus encàrrecs a casa, com si hi hagués l’opció de no fer-los.  Sovint la “paga” amaga la despreocupació dels pares en quant al destí que fa el nen amb els diners que se li donen.

-Tenint en compte que les necessitats bàsiques estan cobertes pels pares, és millor que hagi de demanar cada cop que necessiti diners per alguna cosa. Així, es deixa clar que concedir-ho no és un dret adquirit, els pares poden valorar si es apropiat el què demana, i no es perd el control de les despeses del fill.

-Obrir un compte bancari al seu nom i al del pare o la mare, pot ser útil per anar fent guardiola amb el regal dels avis pel seu aniversari o pels reis, o per aquell treball extraordinari amb que ha estat retribuït treballant durant les vacances, per exemple. Amb aquests diners podrà plantejar-se, d’acord amb els pares, aquella cosa que li agradaria i que haurà d’esperar fins a tenir tots els diners que necessita. Els pares ajudaran, quan entenguin que convé, per tal de cobrir el que falta quan l’espera s`ha fet prou llarga.

-Saber esperar és important perquè quan no han estat educats per entendre que algunes coses han d’esperar, creixeran pensant que tenen dret a la satisfacció immediata dels seus desitjos. Engany que enlloc d’afavorir l’ús de la seva llibertat, la farà malaltissa. En una família són habituals els moments i les circumstàncies amb els que s’ensenya a saber esperar, i en les que s’exercitaran, entre altres, dues virtuts importants: la temprança que permet el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig; i la paciència que està relacionada en aquest saber esperar, perquè ajudarà a suportar les molèsties quan allò que es desitja tarda en arribar. 

És evident que l’exemple dels pares en això, com en tot, és fonamental. Els fills han de veure en les despeses dels pares els criteris que volen ensenyar. Han de veure que hi ha acord entre el pare i la mare quan es planteja una despesa especial: un cotxe, unes vacances,... Que s’ajusten a les necessitats reals pel bé de la família, no pel caprici de l’instant o de l’última moda. Que els pares dediquen la major part del seu temps d’oci  a fer activitats (que suposen, sovint, una despesa) amb els seus fills. Si van a sopar sols o amb els seus amics, també ho fan sovint amb els seus fills. Si tenen algun hobby de cap de setmana (tenis, pesca,...) procuren compartir-lo amb la família per tal que el puguin conèixer els seus fills. Fomenten les activitats esportives i d’oci dels seus fills per davant de les seves. No tenen una vida de privilegi en relació als sues fills, ans al contrari: primer són els fills, encara que no els hi concedeixin tot el que demanen.


dimecres, 1 de febrer de 2017

Transmetre la Fe

El Papa Francesc, al final del capítol setè de la "Amoris Laetitia", dedicat a l'educació dels fills, ens parla de la transmissió de la fe i ens diu:

"L'educació dels fills ha d'estar marcada per un camí de transmissió de la fe, que es dificulta per l'estil de vida actual, pels horaris de treball, per la complexitat del món d'avui on molts porten un ritme frenètic per poder sobreviure . "

Alhora que ens indica que l'educació de la fe ha d'estar present en els variats aspectes de l'educació dels fills, ens adverteix de les dificultats que comporta per als pares, donada l'agitació i pressa amb què es viu en la societat actual .

Però adverteix:

"No obstant això, la llar ha de seguir sent el lloc on s'ensenyi a percebre les raons i la bellesa de la fe, a resar i a servir al proïsme."

Si la millor escola per aprendre a viure és la família, perquè és l'àmbit vital per excel·lència, també ho serà per aprendre a viure les virtuts cristianes que regulen els actes i guien la conducta segons la raó i la fe. Virtuts que proporcionen facilitat, domini i goig per portar una vida moralment bona i disposen les potències de l'ésser humà per harmonitzar-les amb l'amor diví.

El Papa ens recorda:

"La fe és do de Déu, rebut en el baptisme, i no és el resultat d'una acció humana, però els pares són instruments de Déu per a la seva maduració i desenvolupament."

Com diu el Papa: "no som amos del do sinó els seus administradors curosos ... però el nostre afany creatiu és una ofrena que ens permet col·laborar amb la iniciativa de Déu"

Com administradors, podríem resumir els objectius educatius dels pares en dos grans camps d'acció: educar virtuts i ordenar els valors. Educar les virtuts perquè siguin capaços de fer el bé, i ordenar els valors perquè donin prioritat al que més importa, sent creatius en la manera de suggerir-los.

Sense oblidar, que l'exemple dels pares, en la transmissió de la fe, serà un factor decisiu en el procés de maduració, tal com assenyala el Papa:

"La transmissió de la fe suposa que els pares visquin l'experiència real de confiar en Déu, de buscar-ho, de necessitar-ho, ..."

L'exemple sempre, però en la transmissió de la fe en especial, és el bé més preuat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè sigui efectiu, ha de ser natural, lluny de qualsevol ficció i ha d'estar en la manera de fer habitual. No hem atreure l'atenció cap a ell, perquè, llavors, l'ostentació en què va embolicat, impedeix veure el seu veritable valor. Han de veure en els pares que la seva vida de fe no es queda en la necessària vida de pietat, sinó que els porta a lluitar per ser millors persones en la seva relació amb els altres. Els fills no necessiten pares perfectes sinó pares que lluiten per fer les coses una mica millor cada dia. L'exemple és una lliçó que s'ensenya millor quan no es pretén donar i serà la millor manera en què els pares es faran entendre pels seus fills.

El Papa Francesc ens dóna algunes pautes d’actuació:

“Els nens necessiten símbols, gestos, narracions. Els adolescents solen entrar en crisi amb l’autoritat i amb les normes, per la qual cosa convé estimular les seves pròpies experiències de fe i oferir-los testimonis lluminosos que s’imposin per la seva sola bellesa. Els pares que volen acompanyar la fe dels seus fills estan atents als seus canvis, perquè saben que l’experiència espiritual no s’imposa sinó que es proposa a la seva llibertat. “

Els hem de saber explicar que Déu creador ens vol com un Pare, que Jesús Déu es va fer home per salvar-nos del pecat, d'aquest pecat que afebleix la naturalesa humana per actuar correctament, que aquest Jesús va ressuscitar i està present en l'Eucaristia, i és el nostre amic disposat sempre a ajudar-nos i que el podem rebre i visitar al sagrari, que ens va donar a la seva mare, la Verge Maria, com a mare nostra, ... Hem de saber explicar-ho amb paraules senzilles, adequades a cada un i suggerint escenes per posar en pràctica l'amor als altres.

 També assenyala:

"És fonamental que els fills vegin d'una manera concreta que per als seus pares l'oració és realment important. Per això els moments de pregària en família i les expressions de la pietat popular poden tenir més força evangelitzadora que totes les catequesis i que tots els discursos."


A la família confiem en Déu i per tant ens dirigim a Ell per demanar la seva ajuda en moltes coses. Els pares, també, han de demanar llums a Déu per educar bé als seus fills. De vegades, serà més profitós parlar a Déu dels nostres fills que parlar als nostres fills de Déu. En tot cas cal parlar als nostres fills amb l'exemple més que amb paraules, encara que de vegades serà necessari també donar les raons del nostre comportament.