dijous, 16 de març de 2017

Pares: 15 - Ensenyar a volar

Ensenyar a volar

He llegit , no fa gaire, una cita d’una santa, la Mare Teresa de Calcuta, que diu així:

“Ensenyaràs a volar, però no volaran el teu vol
Ensenyaràs a somiar però no somiaran el teu somni
Ensenyaràs a viure, però no viuran la teva vida
Però en cada vol, en cada somni. en cada vida estarà la petjada del camí ensenyat.”

És una bona reflexió tant per als pares com a per als fills, també per a mestres, professors, alumnes, estudiants,...

M’ha fet pensar en el primer article que es va publicar en aquest blog. Es titulava: “Arrels i ales” i recollia una cita que deia així: “Hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un arrels i l’altre ales” i ens preguntàvem si era possible que aquest dos llegats fossin objectius de la mateixa tasca, l’educativa, quan semblen contradictoris: les arrels fixen a la terra i les ales serveixen per tot el contrari, per volar. La resposta que es donava era que sí: es tractava de donar, durant el procés educatiu, per una banda, fonaments sòlids i models de referència que donessin respostes segures i fermes a moltes qüestions de la vida (arrels) i, també, aconseguir l’autonomia i la iniciativa necessària per ser capaços de fer un bon ús de la seva llibertat (ales).

Es tracte de trobar, en cada moment, l’equilibri idoni entre aquests dos grans objectius. I això no és fàcil, perquè podem decantar-nos cap a un cantó o cap a l’altre d’aquest equilibri.

Quan l’autoritat dels pares deixa de ser un servei per guiar en l’exploració dels valors; deixa de ser un estímul per ajudar a prendre decisions correctes i deixa de ser ànim per l’esforç que el procés de maduració exigeix; quan passa a ser un autoritarisme, o sigui una autoritat que no es guanya sinó que s’imposa amb rigidesa i control excessiu;  quan un proteccionisme angoixant es proposa evitar qualsevol tipus de malestar o perill al fill; aleshores aquest punt d’equilibri es desplaça i s’està exagerant amb les arrels i es tallen les ales, i tenen dificultats per volar. O bé, arriben a un punt de rebel·lia que els fa depreciar i rebutjar tot els intents dels seus pares, i aleshores volen però sense saber on van, com un ocell engabiat que s’escapa de la seva presó.

Quan per comoditat, o per una mala entesa teoria educativa de que els fills han d’aprendre pel seu compte, es deixa fer com si allò que han d’aprendre ja els arribarà d’alguna manera a través de no se sap què o a través de la seva pròpia experiència; quan no s’intervé o s’intervé amb freqüents incoherències; quan els pares es tornen permissius, passius, i els sembla que no han de tallar en cap moment la espontaneïtat dels seus fills; aleshores el punt d’equilibri també es perd i els fills també acabant volant,... però sense nord.

Trobar aquest punt d’equilibri en la tasca educativa requereix reflexionar constantment on s’està, en cada moment i en cada fill, perquè el procés de maduració és dinàmic, no és estàtic. No és el mateix per a cada fill, perquè en funció del temperament i el caràcter de cada un s’haurà de desplaçar en un sentit o en un altre. A uns se’ls haurà de fixar més a terra i a altres se’ls haurà d’animar a prendre més iniciatives.


Per altra banda en funció de l’edat i a mesura que vagin creixent és evident que la manera de propiciar cada un d’aquest objectius serà diferent, i no podem  oblidar que l’objectiu final dels pares és, precisament que els fills aixequin el vol per tal d’exercir la seva llibertat, una llibertat modelada per la veritat. 


Per això, retornant a la cita amb la que hem començat, hauríem de poder trobar en cada vol, en cada somni, en cada vida dels nostres fills, la petjada del que s’ha intentat ensenyar: la veritat.

dimecres, 1 de març de 2017

Dr. Jekyll i Mr. Hyde


Aquest escrit es basa en la novel.la de R.L Stevenson "L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde", en la que es representa el trastorn psiquiàtric que fa que una mateixa persona té dues personalista oposades. El Dr. Jekyll, científic, es converteix en el malèfic personatge de Mr. Hyde.
Una carta:

Apreciat Dr Jekyll

Vostè, que és un home obert a la innovació i a l’experimentació sense límits, li interessarà saber el que un amic va descriure’m com al paradigma democràtic en educació. Es tracta de fer un pas decisiu per a traspassar, definitivament, la responsabilitat de l’educació dels fills, dels pares a la comunitat, de la família a l’estat. Fins ara, se’n anat fent petits passos, però ja és hora del pas definitiu.

Deia, amb un gran sentit pragmàtic i realista, que els pares no poden fer-se càrrec d’aquesta responsabilitat que sobrepassa la seva capacitat per molt sinceres que siguin les seves disposicions. L’educació és una tasca massa complexa per deixar-la sobre les espatlles d’una parella inexperta només pel fet d’haver-los engendrat. A més, és una tasca que si no es fa prou bé se’n ressent tota la societat. Per aquest motiu, és la societat qui s’ha de fer càrrec de l’educació de les persones, i des del primer moment, fins i tot, des d’abans de la concepció. La comunitat, l’estat, ha de determinar quan pot rebre un nou membre i ha de controlar, mitjançant els anàlisis oportuns, si, un cop engendrat de la manera més oportuna, mereix la possibilitat de la seva existència, per tal de no córrer riscos innecessaris.

El nou membre rebrà, des del primer moment, l’atenció dels especialistes comunitaris per tal que la seva creixença i educació estigui d’acord amb els principis establerts a la comunitat. Per altre banda, els pares alliberats de la càrrega responsable envers els fills, no corren el perill de patir per ells, ni de sentir-se atrapats per una relació i uns lligams que l’únic que fan és limitar-los com a persones i postergar l’assoliment de les seves aspiracions personals. Els fills, educats per la comunitat, acabaran formant part d’ella de la manera més natural, ocupant cadascú el lloc que per la seva capacitat li correspon.

Anem, Dr Jekyll, cap a un món nou en el que la generació i educació dels nous membres estarà absolutament subordinada a les necessitats de la comunitat, de manera que podrem oblidar-nos de conceptes retrògrads com a família, amor patern, amor filial, escoles d’iniciativa privada... i encara que sempre correrem el perill de que algunes idees tradicionals, propostes pels moralistes de sempre, pretenguin imposar-se, aquestes acabaran claudicant davant l’evidència de l’eficàcia de les noves idees.

Fins sempre.

Mr Hyde.
  .......................................................................................................................................

Resposta:

Mr Hyde

En resposta a la seva esbojarrada carta, li escric aquestes línies per tal de descarregar la meva atribolada consciència ja que em sento culpable de les seves barbaritats.

Els pares són els primers i principals educadors dels seus propis fills i tenen una competència fonamental: són els seus educadors per ser els seus pares. L’educació integral dels fills és obligació gravíssima i un dret primari dels pares. Un dret essencial i insubstituïble que estan obligats a defensar i que ningú hauria de pretendre treure’ls-hi.

La família no és solament l’àmbit de la generació sinó també el de l’acollida de la nova vida com un do, un regal, de Déu. La família és l’àmbit privilegiat on cada persona aprèn a donar i rebre amor. És recolza en la profunda relació interpersonal entre l’espòs i l’esposa, que se sosté per l’afecte i la comprensió. És la institució intermèdia entre la persona i la societat i res la pot suplir totalment perquè és la expressió primera i fonamental de la naturalesa social de l’home on s’aprèn a escoltar, compartir, suportar, respectar, ajudar i conviure. La família és un bé i un fonament indispensable per a la societat.

La família és la primera escola dels valors humans i en la que s’aprèn el bon ús de la llibertat. Si bé, els pares no són capaços de satisfer ells mateixos les exigències de tot el procés educatiu, especialment el que fa referència a la instrucció i a l’ampli sector de la socialització, i necessiten, per tant, l’ajuda d’altres persones i entitats, aquesta ajuda s’ha de donar aplicant correctament el principi de subsidiarietat. Existeix una legitimitat i, fins i tot, un deure d’ajudar els pares en la seva funció, però això troba el seu límit intrínsec i insuperable en el dret prevalent dels pares com a primers educadors. El principi de subsidiarietat es posa al servei de l’amor dels pares, i a favor del bé de la família.

L’Estat ofereix un servei educatiu de manera subsidiària, acompanyant la funció indelegable dels pares, que tenen el dret de poder elegir amb llibertat el tipus d’educació que volen pels seus fills segons les seves conviccions. L’escola no substitueix els pares, sinó els complementa. Qualsevol col·laborador en el procés educatiu ha d’actuar en nom dels pares i amb el seu consens. L’aliança educativa entre família i escola, entre la família i la societat és important, i és important que no es trenqui.

Fins mai més.

Dr. Jekyll