dijous, 29 de desembre de 2016

Un dia familiar

Aquest article es publica gràcies a la insistència de la meva dona perquè expliqui el nostre dia familiar de Sant Esteve, en el qual ens vam reunir tots.

Som una família normal, potser més nombrosa del que és habitual, i que pretén, en aquestes festes, viure l'alegria del Nadal en família. Triem el dia de Sant Esteve (26 de desembre) perquè és més fàcil aconseguir que no hi falti ningú. Aquest any hem aconseguit reunir-nos tots (49). Podeu comptar-los.

La fotografia amb què s'inicia l'article és la de tota la família reunida a casa de la nostra filla gran. Havia anunciat, amb anterioritat, que ens la faríem, tots junts abans de dinar, pel que els pregava que fossin puntuals. Van complir. El meu gendre va anar a buscar un veí de confiança perquè ens fes la foto i després de diverses temptatives per col·locar-nos, comprovar que no faltés cap despistat i abans d'esgotar la seva paciència, ens en va fer diverses, entre les quals he escollit la present

Aquest any, hem de fer constar algunes noves incorporacions i alguna absència respecte a ocasions anteriors.

L'absència és la de la nostra tieta Lluïsa que va morir amb 98 anys pocs dies abans de Nadal. Cada any anàvem a buscar-la a casa seva a Barcelona amb l'ajuda d'algun dels néts grans i la traslladàvem a Igualada, per després a la tarda tornar-la a portar a casa seva. És el segon any que la meva mare tampoc està amb nosaltres. Va morir amb 99 anys. Totes dues passaven un dia feliç amb tots nosaltres cantant nadales, veient com els nostres néts recitaven o cantaven el que havien après a l'escola o a casa... Procuràvem, entre tots atendre-les al màxim. Els meus sogres i el meu pare havien mort fa més temps.

Les noves incorporacions són tres néts (dos nens i una nena) nascuts durant l'any 2016.

Per al dinar, dies abans i mitjançant el WhatsApp de la família, es van repartir les tasques i es van distribuir les aportacions culinàries que havien de realitzar cadascuna de les famílies. Tres lloms per al segon plat, amanides diverses, aperitiu per als petits, aperitiu per als més grans, altres complements, begudes, ... La meva dona s'encarrega cada any dels macarrons per als petits que acaben sol·licitant-los, els que sobren, els més grans. S'encarregava també d'un dels lloms però aquest any ho ha delegat en una filla sota el seu atent control. A canvi, hem aportat torrons i polvorons. L'únic exempt és el nostre fill sacerdot que ens va anunciar que portaria una benedicció per llepar-se els dits.

Ens vam distribuir en tres taules. A la cuina van dinar, abans, els més petits (13) sota l'atenta mirada dels seus pares. En una altra taula, al garatge, ho van fer els compresos entre 9 i 13 anys (11). I a la gran taula del menjador els adults amb els sis néts majors (25).

Abans de començar el menjar vaig repartir el tradicional calendari, que faig cada any i que permet recordar els aniversaris, sants, aniversaris de noces,... durant tot l'any. Unes 120 fotografies repartides entre la portada i els dotze mesos juntament amb els avisos corresponents faran que no se'ns oblidi cap efemèride. Aquest any també se l'han emportat els néts que estudien a la universitat i viuen en col·legis majors a Barcelona. En general van aprovar les fotografies que havia col·locat per a cada ocasió. Adjunto una fotografia de la portada i d'un dels mesos.

Una família ha anunciat que estan esperant el tercer fill, o sigui que l'any que ve podem ser 50, ... de moment. Serà el nét 31. Ho hem celebrat tots amb molta alegria; els seus dos fills tenen ja 9 i 12 anys.

A la tertúlia, després de concentrar els membres dispersos (uns jugant amb el gos, altres veient una pel·li, altres jugant al garatge, ... algun adult fumant al jardí ...) vam cantar unes nadales. A continuació els dos néts grans, que canten i toquen la guitarra, ajudats per les tres nétes grans que feien d'animadores, ens van oferir una mostra del seu art i van dedicar una cançó a una d'elles que compleix anys per Nadal. Després es va iniciar un concurs de nadales i poesies de Nadal en què van participar els més petits i algun adolescent. Tots es van esforçar per demostrar el que havien après (en algun cas es va esforçar més la mare que el propi participant) i tots van merèixer un premi consistent en una petita bossa de caramels. Un dels meus fills ens va sorprendre entonant una cançó russa que va ser corejada per la resta i també es va emportar una bossa de caramels. Intentàrem fer una "mannequin challenge" que va ser gravada, però que no m'atreveixo a adjuntar perquè va tenir alguna fallada per culpa dels més petits que no s'estaven quiets.

Vàrem parlar molt, vàrem conversar en grup, en grups més petits, cantàrem, alguns petits dormien, altres ploraven, ... fins que ens vam anar acomiadant. La meva dona ha estat afònica un parell de dies. Tots hem agraït als amfitrions l'haver disposat de la seva llar per albergar a tota la tribu.

Durant aquestes festes hem tingut altres trobades i activitats: visita a l'asil per cantar nadales, mostra dels pessebres per WhatsApp, nit de nadal i Missa del Gall, dinar de Nadal,... però sense estar junts els 49.

La nit de reis i el dinar del dia de reis també tindran el seu protagonisme.

Amb aquesta última fotografia en la qual apareixem la meva dona i jo amb els trenta néts amb edats compreses entre els vint anys el major i dos mesos la menor (els tres majors estudien ja a la universitat) ens acomiadem desitjant-los a tots vostès:

Un feliç any 2017!

dijous, 15 de desembre de 2016

Conte de Nadal: Ho, ho, ho...

               Ho, ho, ho,...

Va dir-m’ho en Miquel: “Joan, a la botiga on he estat fent unes feinetes estan buscant algú que faci de Papà Noel per les tardes”. En Miquel, el meu cunyat, és lampista i hi havia estat uns dies instal·lant les llums de Nadal. Coneixia bé la necessitat que tenia de guanyar-me uns cèntims perquè més d’un cop li havia demanat ajuda. Treballava en el torn de matí d’una empresa metal·lúrgica, però amb el que em pagaven ens costava arribar a final de mes. La meva dona, la Lluïsa, estava malalta des de feia un parell d’anys i havia deixat de fer feines a cases. Havíem tingut tres fills: un nano petit, el Pau, de sis anys que m’adorava, i dues noies, més grans, que estudiaven i que per les vacances procuraven espavilar-se per aconseguir alguns diners que els dedicaven a les seves coses. Ja havien previst treballar en un gran magatzem durant les vacances de Nadal.

Vaig pensar que podia interessar-me. Encara que la feina en el torn de matí era esgotadora, a les dues plegava, podia dinar i descansar una mica, i anar per les tardes a fer de Papà Noel. No hauria de ser massa cansat i guanyaria uns diners que m’ajudarien a passar les festes. Així, doncs, aquella mateixa tarda vaig anar a l’adreça que em va donar el Miquel. La botiga, que era de joguines, estava al barri ric de la ciutat en un dels carrers més comercials.

Es tractava d’estar durant l’horari de tarda a la porta regalant caramels als nens que passaven, fent tocar una campaneta com a reclam perquè entressin a comprar... “I no  s’oblidi del Ho, Ho, Ho,...” va afegir l’amo al posar-nos d’acord. No em pagaven massa bé per al que em comprometia: totes les tardes de dilluns a dissabte fins Nadal i, també, els diumenges i festius que obrissin; però no podia deixar passar aquesta ocasió. La disfressa de Papà Noel me l’hauria de buscar jo. Ho vàrem resoldre aquella mateixa tarda, en Miquel em va deixar una disfressa que havia utilitzat en una festa del col·legi dels seus fills feia uns anys i que vaig haver de completar-la comprant unes barbes i una gorra nova. La dona em va folrar unes sabates velles amb roba vermella i vàrem acordar no dir-ho a ningú més. Em canviaria a la botiga per tal que ni els meus fills ni els veïns em poguessin veure disfressat.

Vaig començar uns dies abans de la Puríssima. Va resultar més cansat del que em pensava. Al dia següent em va costar aixecar-me per anar treballar, però poc a poc em vaig anar acostumant. Quan veia que l’amo estava ocupat, em repenjava a la paret per descansar l’espatlla de manera que no se’m carregués massa. Quan arribava a casa deixava els quatre caramels que m’havia guardat de la bossa que em donaven cada dia, a l’habitació del  Pau.

La majoria de la gent em tractava amb respecte, però sovint hi havia algun graciós que o bé m’estirava de les barbes, o m’agafava la campaneta, o em tocava la panxa mentre m’imitava el “Ho, ho, ho...”. Una vegada una mare es va empipar amb mi perquè només li havia donat un caramel al seu fill que, amb cara de murri, amagava dins l’altra mà el grapat de caramels que m’havia agafat.

Una tarda vaig veure com les meves dues filles i el meu nano s’acostaven passejant. Les nenes deurien tenir festa i havien decidit portar el nano a veure els carrers rics de la ciutat. Per suposat no podien deixar de passar per davant de la tenda més important de joguets. Em vaig alarmar, em descobririen? Van acostar-se, li vaig donar al Pau un bon grapat de caramels que em va agrair amb la seva innocent mirada. Després es van aturar davant l’aparador i vaig veure com els ulls del Pau es delien davant d’un tren elèctric que funcionava donant voltes sense parar. No em van reconèixer i van marxar tirant del Pau que no volia deixar de mirar l’aparador.

Per la nit el Pau em va estar parlant una bona estona del tren elèctric que havia vist i quan se’n va anar a dormir va dir-me: “Els caramels que va donar-me el Papà Noel són iguals als que trobo cada matí al costat del llit. Serà ell qui me’ls deixa?”. Vaig dir-li que tots els caramels eren iguals i que el Papà Noel no es passejava per les cases deixant caramels. “És veritat -va afirmar- només passa la nit abans de Nadal, quan va néixer el nen Jesús.”

Des d’aquell dia no parava de mirar-me el tren elèctric de l’aparador. Vaig veure que el que costava era més del que guanyaria durant les setmanes que estaria fent de Papà Noel i, a més, necessitaven els diners per altres coses.

Aquella joguina s’havia posat de moda i no parava de sortir gent amb el paquet que contenia el tren amb les seves vies i una estació que el complementava. M’hagués agradat poder comprar-lo per regalar-li al Pau, però era impossible.

El Pau sovint parlava del tren elèctric i la seva mare i les seves germanes procuraven treure-li del cap. Cada vegada que veia sortir algú de la tenda amb el paquet del tren, veia els ulls del meu fill davant l’aparador mirant-se’l. Em vaig arribar a obsessionar amb la idea de que el Pau no podria tenir-lo.

Una tarda, a punt de plegar, vaig veure com una furgo descarregava a la porta del magatzem que estava en el carrer secundari que feia cantonada, uns quants paquets d’aquell tren elèctric, que s’havia esgotat de tanta gent que el comprava. Vaig acostar-me tocant la campaneta i fent el “Ho, ho ,ho” que cada dia em sortia millor. Hi havia uns quants paquets que anaven portant cap a dins del magatzem. 

Un d’ells havia caigut de la pila on estava. Vaig veure els ulls del Pau davant de l’aparador i no vaig poder resistir-me, d’un cop de peu el vaig situar fora de la vista dels que els traginaven, em vaig treure el coixí que feia de panxa, el vaig llançar lluny, i vaig col·locar en el seu lloc el paquet. No m’havia vist ningú. Vaig tornar a la porta de la tenda, tocant la campaneta amb una mà i agafant-me la panxa amb l’altra per tal que no em caigués el paquet que amb prou penes s’amagava. Vaig fer-li dir a l’encarregat que no em canviaria perquè m’esperava el cotxe d’un amic per tornar a casa. Vaig tornar en metro disfressat de Papà Noel. Abans d’entrar a casa em vaig treure la disfressa i un cop a dins vaig amagar el paquet sota el llit.

Li vaig explicar a la meva dona, que es va quedar horroritzada del que havia fet. Segons ella l’havia de tornar, no podia quedar-me amb un objecte robat, pocs dies abans del Nadal.

Al dia següent em va semblar que no s’havia trobat a faltar el paquet. Probablement el desori d’aquells dies no havia donat temps de comptabilitzar les entrades i sortides de tots els articles.

La meva dona insistia en que encara que no s’hagués trobat a faltar havia de tornar-lo, i mica en mica vaig anar donant-me compte de la bestiesa que havia fet. No podia regalar-li al meu fill per Nadal un objecte robat i li vaig dir a la Lluïsa que el tornaria. Es va quedar tranquil·la i em va donar un petó.

 No volia, però, confessar-li a l’amo el meu robatori. Podria suposar com a mínim deixar-me de pagar la setmanada pendent. Per això, sense que ho sabés la Lluïsa vaig fer un pla: aquella tarda sortiria de casa vestit de Papà Noel portant el paquet a la panxa, ben protegit perquè no se’m caigués, i a l’acabar el dia em quedaria dins del bany on em canviava i no sortiria fins que tanquessin. Aleshores deixaria el paquet junt amb els altres. Al dia següent tenia festa a la metal·lúrgica, per tant em podria quedar dins del bany fins que obrissin, i a mig matí, en el moment que més gent hi hauria sortiria com si res. Tenia el seu risc, però valia la pena per poder quedar-me tranquil i no haver de donar explicacions a l’amo.

Així ho vaig fer. Faltaven pocs dies per Nadal. Vaig haver de dir-li a la Lluïsa que aquell dia treballava en el torn de nit i ja no tornaria a casa. Tot va anar bé fins que va deixar d’anar bé. Em vaig quedar al bany, vaig esperar una bona estona fins que van tancar la tenda, vaig sortir amb el paquet i el vaig deixar junt amb els altres, però quan anava a tornar cap el bany em vaig adonar que no estava sol. Uns lladres havien entrat forçant la porta del magatzem, em van enfocar amb la llanterna i pensant-se que era un guarda de la botiga em van agafar i m’amenaçaven  per tal que els obrís la caixa forta. M’hi vaig oposar i els hi vaig recomanar que se n’anessin, però ells em van apallissar. Vaig rebre cops per tot arreu fins que vaig caure a terra al costat de la taula de la caixera. Aleshores vaig veure en una de les potes de la taula el que podia ser el polsador de l’alarma. El vaig prémer i va començar a sonar una sirena que va espantar els lladres, els vaig veure com corrien abans que perdés el sentit a causa dels cops rebuts. Després em van explicar que els havia costat sortir perquè la porta corredora que havien forçat per entrar havia quedat encallada sense poder-la enlairar i quan van sortir els va agafar la policia sense que s’enduguessin res.

Quan em vaig despertar estava al despatx de l’amo. Ell i dos policies esperaven que els hi expliqués els detalls. Així ho vaig explicar: a l’anar a canviar-me em va agafar una indisposició de ventre que em va fer estar una bona estona al bany, quan vaig sortir estava tot tancat i quan anava a trucar per telèfon perquè m’obrissin em vaig trobar amb els lladres. A partir d’aquell moment els vaig explicar tal com havia anat de veritat.

L’amo em va felicitar, em va dir que m’acompanyarien a l’hospital per fer-me un reconeixement i que no tornés fins la tarda de la vigília de Nadal en que em donaria una recompensa per haver defensat amb tanta valentia l’empresa.

Quan vaig arribar a casa amb el cap embenat i amb ferides per tot el cos, la Lluïsa es va pensar que havia tingut un accident a la fàbrica. Vaig haver d’explicar-li tots els detalls del que realment havia passat: el meu pla, els lladres, la pallissa, l’explicació que havia donat a l’amo,...

“Has de dir-li tota la veritat a l’amo”- va sentenciar la Lluïsa. Em va costar entendre-ho a la primera però em va convèncer: no podia mentir i quedar com un heroi quan no era poc més que un lladre penedit.

La tarda de la vigília de Nadal vaig anar a la botiga disposat a dir-li a l’amo tot el que havia passat. M’esperava, em va fer passar amb solemnitat per entremig dels altres empleats i em va portar al seu despatx. Allà hi havia dos directius més de l’empresa. Vaig estar a punt de deixar-ho estar com estava, però vaig fer-me fort i vaig demanar-li a l’amo que volia parlar amb ell sol. Es va estranyar però va fer sortir els altres dos.

Aleshores vaig explicar-li tot: el tren elèctric, els ulls del meu fill, el robatori, el pla per tornar-lo,... Mentre ho anava explicant la cara de l’amo va anar canviant d’expressió: de la sorpresa a l’enuig, i de l’enuig a un rostre inescrutable que no presagiava res de bo. Vaig acabar la meva exposició demanant-li perdó.

Quan vaig acabar, va obrir la porta i em va dir que anés a buscar els dos directius. Quan vàrem entrar vaig veure que penjava el telèfon. Hauria avisat la policia?

“El Joan m’ha explicat un detall que no canvia res del que havíem decidit”- va dir mentre em donava, somrient, un sobre amb bastants bitllets. “Bé, sí que canvia una cosa...” 

En aquell moment van trucar a la porta: “Passi”- va dir l’amo- “això també és per a vostè”. Va entrar l’encarregat del magatzem... amb un gran paquet: ¡el tren elèctric!

diumenge, 4 de desembre de 2016

Família i societat

En el punt 276, de l'exhortació apostòlica "Amoris Laetitia", el Papa Francasc ens parla de la família com a primer àmbit de socialització:

“La família és l'àmbit de la socialització primària, perquè és el primer lloc on s'aprèn a col·locar-se davant de l'altre, a escoltar, a compartir, a suportar, a respectar, a ajudar, a conviure.”

La millor escola per aprendre a viure és la família, perquè és l’àmbit vital per excel·lència. Ho és perquè la seva funció no es limita a una específica, com podria ser l’estudi, el treball, la diversió, els drets i deures cívics, etc., sinó que englobant-les d’alguna manera totes, la seva funció és la vida en el seu sentit més ampli: vivim i aprenem a viure en la família.

Aquesta tasca educativa de socialització que es duu a terme a la família és la que s’ha de transportar fora de la llar, tal como ho explicita el Papa Francesc:

“La tasca educativa ha de despertar el sentiment del món i de la societat com a llar, és una educació per saber «habitar», més enllà dels límits de la pròpia casa.”

En un món necessitat de convivència pacífica, la família es converteix en principal protagonista per a la construcció de la pau. És la pau i l’amor de les famílies que portarà la pau a la societat i al món. Si la família es comporta com al que ha de ser, transmetrà la convivència pacífica a la societat, començant pel seu entorn més immediat.

El Papa Francesc ens ho diu així:

“En el context familiar s'ensenya a recuperar el veïnatge, el mirament, la salutació. Allà es trenca el primer setge del mortal egoisme per reconèixer que vivim al costat d'altres, amb altres, que són dignes de la nostra atenció, de la nostra amabilitat, del nostre afecte. No hi ha vincle social sense aquesta primera dimensió quotidiana, gairebé microscòpica: el estar junts en el veïnatge, creuant-nos en diferents moments del dia, preocupant-se pel que a tots ens afecta, ajudant-nos mútuament en les petites coses quotidianes.”

La vida familiar és, també, escola de molts altres  aspectes, tal com ho ens ho deixa dit en el punt 277:

Dels hàbits de consum: “A la llar també es poden replantejar els hàbits de consum per tenir cura junts de la casa comuna: la família és el subjecte protagonista d'una ecologia integral, perquè és el subjecte social primari, que conté en el seu si els dos principis-base de la civilització humana sobre la terra: el principi de comunió i el principi de fecunditat .”

I, també, de com afrontar moments difícils: “Igualment, els moments difícils i durs de la vida familiar poden ser molt educatius. És el que passa, per exemple, quan arriba una malaltia, (...) en general, el temps de la malaltia fa créixer la força dels vincles familiars.  Una educació que deixa de banda la sensibilitat per la malaltia humana, aridesa el cor; i fa que els joves estiguin "anestesiats" respecte al patiment dels altres, incapaços de confrontar-se amb el sofriment i viure l'experiència del límit .”