dilluns, 21 de novembre de 2016

Capacitat d'esperar

En el punt 275 (capítol 7è) de l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia el Papa Francesc  ens  parla d’educar la capacitat d’esperar: “En aquest temps, en què regnen l'ansietat i la pressa tecnològica, una tasca importantíssima de les famílies és educar per a la capacitat d'esperar.”

Hauríem d’ensenyar els fills que les coses que valen la pena no s’aconsegueixen a l’instant que es desitgen, sinó que necessiten, moltes vegades, molt de temps.

Segueix dient: “No es tracta de prohibir als nois que juguin amb els dispositius electrònics, sinó de trobar la manera de generar en ells la capacitat de diferenciar les diverses lògiques i de no aplicar la velocitat digital a tots els àmbits de la vida.”

Adquirir la maduresa requereix temps, i la velocitat digital possibilita que els nens aprenguin a un ritme vertiginós sense la intervenció dels adults, però aquest coneixement prematur d’algunes coses sense assimilar-les en profunditat i sense valorar les seves implicacions morals pot portar com a conseqüència que els nens es tornin més pragmàtics i menys idealistes.

Hi ha activitats que poden ajudar a desenvolupar aquest capacitat d’esperar perquè requereixen temps i esforç: aprendre a tocar un instrument musical; aprendre algun idioma; desenvolupar amb cert rigor alguna afició (pintura, fotografia,...);  fer alguna col·lecció (papallones, insectes,...); i, per suposat, algun pla de millora personal en algun aspecte de la seva formació.

Hi haurà situacions no agradables que vindran imposades però que també s’hauran d’aprofitar per tal que aprenguin a acceptar les molèsties i esperar amb il·lusió la seva solució: una malaltia llarga o una lesió que l’incapacita parcialment; la pèrdua d’alguna possessió que s’ha fet malbé (la bicicleta, l’ordinador,...); etc.

El Papa Francesc ens alerta: “Quan els nens o els adolescents no són educats per acceptar que algunes coses han d'esperar, esdevenen atropelladors, que sotmeten tot a la satisfacció de les seves necessitats immediates i creixen amb el vici del «vull i tinc». Aquest és un gran engany que no afavoreix la llibertat, sinó que la fa malaltissa.”.

A vegades, sembla que, per alguns, allò que no es pot aconseguir ràpidament, acaba tenint poca importància i no està present en la seva actuació. Es vol arribar lluny molt de presa i es busquen resultats immediats. Molts anuncis es basen en aquesta idea d’aconseguir-ho ràpid i fàcilment: aprendre un idioma, aprimar-se, perfums que asseguren l’èxit...

Hi ha diferents símptomes que podem detectar fàcilment i que són causa d’aquest no saber esperar: el nen que no suporta està a la banqueta quan juga el seu equip esportiu perquè no sap esperar la seva oportunitat; la constant atenció al mòbil, responent a l’instant a qualsevol dels seus reclams; alguns treballs escolars trets d’internet  amb un ràpid “tallar i enganxar”; nuviatges amb relacions prematurament íntimes; etc.

El Papa Francesc ens dóna el motiu per educar la capacitat d’esperar: “En canvi, quan s'educa per aprendre a posposar algunes coses i per esperar el moment adequat, s'ensenya el que és ser amo de si mateix, autònom davant els seus propis impulsos. Així, quan el nen experimenta que pot fer-se càrrec d’ell mateix, enriqueix la seva autoestima. A la vegada, l’ensenya a respectar la llibertat dels altres. ”

Els pares, a vegades, satisfan massa aviat els desitjos dels seus fills, sense adonar-se que, així, no els estan ajudant perquè no els preparen per fer un bon ús de la seva llibertat.

El Papa Francesc conclou aquest punt: “En una família sana, aquest aprenentatge es produeix de manera quotidiana per les exigències de la convivència.”

Efectivament en una família són habituals els moments i les circumstàncies amb els que s’ensenya a saber esperar, i en les que s’exercitaran, entre altres, dues virtuts importants: la temprança que permet el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig; i la paciència que està relacionada en aquest saber esperar, perquè ajudarà a suportar les molèsties quan allò que es desitja tarda en arribar.  

divendres, 4 de novembre de 2016

La sanció com a estímul

El Papa Francesc ens parla del valor de la sanció com a estímul en els punts 268-270 de l’Amoris Laetitia.

La sanció és necessària en l’educació perquè: “és indispensable sensibilitzar al nen o l'adolescent perquè adverteixi que les males accions tenen conseqüències.”

Per tal de fer-los responsables de les seves accions s’hauran d’utilitzar en algun moment les sancions (correccions, càstigs), procurant ser positius abans que negatius. De vegades els pares només actuem per retreure o castigar malifetes. i el nen necessita, també, l’elogi i l’aprovació de la persona que estima i admira: pare, mare, mestre, amic, etc.

L’educació eficient requereix un clima de valoració positiva. És per aquest motiu que hem de procurar que el nombre d’elogis o felicitacions sigui més gran que el de les sancions. Hem de procurar també que aquestes suposin, també, un estímul positiu, i ho seran si seguim les indicacions del Papa Francesc:

“La correcció és un estímul quan també es valoren i es reconeixen els esforços i quan el fill descobreix que els seus pares mantenen viva una pacient confiança. Un nen corregit amb amor se sent tingut en compte, percep que és algú, adverteix que els seus pares reconeixen les seves possibilitats. Això no requereix que els pares siguin immaculats, sinó que sàpiguen reconèixer amb humilitat els seus límits i mostrin els seus propis esforços per ser millors.”

Els pares no han d’amagar que ells tampoc ho fan tot bé. Els fills no necessiten pares perfectes, sinó pares que lluiten per intentar fer-ho una mica millor cada dia. Hi ha, però, una cosa imprescindible, com ens diu el Papa Francesc:

“Però un dels testimonis que els fills necessiten dels pares és que no es deixin portar per la ira. El fill que comet una mala acció ha de ser corregit, però mai com un enemic o com aquell amb qui es descarrega la pròpia agressivitat.”

I no podem oblidar que:

“A més, un adult ha de reconèixer que algunes males accions tenen a veure amb la fragilitat i els límits propis de l'edat. Per això seria nociva una actitud constantment sancionadora, que no ajudaria a advertir la diferent gravetat de les accions i provocaria desànim i irritació”

L’actitud sancionadora, la disciplina en general, té un objectiu: ser estímul per a fer-ho millor.

“És fonamental que la disciplina no es converteixi en una mutilació del desig, sinó en un estímul per anar sempre més enllà.”

El Papa Francesc es pregunta:

“¿Com fer perquè la disciplina sigui límit constructiu del camí que ha d'emprendre un nen i no un mur que l'anul·li o una dimensió de l'educació que l’acomplexi?”

I dóna la resposta:

“Cal saber trobar un equilibri entre dos extrems igualment nocius: un seria pretendre construir un món a mida dels desitjos del fill, que creix sentint-se subjecte de drets però no de responsabilitats. L'altre extrem seria portar-lo a viure sense consciència de la seva dignitat, de la seva identitat única i dels seus drets, torturat pels deures i pendent de realitzar els desitjos aliens.”

Haurem de saber trobar el punt mig entre els dos extrems.