dilluns, 19 de setembre de 2016

On estan els fills?

En l’exhortació apostòlica “Amoris Laetitia” en el punt 261 del capítol 7è: “Enfortir l’educació dels fills”, el Papa Francesc ens planteja que “l’obsessió no és educativa i que no es pot tenir un control de totes les situacions per les que podria arribar a passar un fill.”

Anima als pares a generar processos més que a dominar espais: “Si un pare està obsessionat per saber on està el seu fill i per controlar els seus moviments, només buscarà dominar el seu espai. D’aquesta forma no l’educarà, no l’enfortirà, no el prepararà per afrontar desafiaments.”

Si una mal entesa autoritat portés els pares a només controlar, prohibir o castigar, estarien equivocant el veritable sentit de l’autoritat que, per sobre de tot, ha de tenir el sentit positiu per ser guia en l’exploració i descobriment de valors, d’ànim davant el necessari esforç que el procés de maduració requereix, estímul per prendre decisions i promotora del necessari esperit crític.

Com diu el Papa Francesc: “El que interessa sobretot és generar en el fill, amb molt d’amor, processos de maduració de la seva llibertat, de capacitació, de creixement integral, de conreu de l’autèntica autonomia.”

El principal objectiu com a pares, doncs, és ajudar-los a que siguin persones lliures i autònomes o sigui a ensenyar-los a fer un bon ús de la seva llibertat. Això és un procés, un procés que requereix temps, i que els pares tenen l’obligació de vetllar-lo, per impulsar-lo per una banda i per evitar ensopegades irreparables per una altra. Hauran d’explicar que la verdadera llibertat no consisteix en fer el que es vol, sinó en voler lliurement el bé i, per això, els pares tenen l’obligació i responsabilitat de mostrar-lo afablement.

Més endavant ens diu on hem de trobar el fill: “La gran qüestió no és on està el fill físicament, amb qui està en aquest moment, sinó on està en un sentit existencial, on està posicionat des del punt de vista de les seves conviccions, dels seus objectius, dels seus desitjos, del seu projecte de vida.”

I acaba aquest punt 261 amb unes preguntes que ens haurien de fer pensar:

“Intentem comprendre “on” estan els fills realment en el seu camí?”

“On està realment la seva ànima, ho sabem?”

“I, sobretot, volem saber-ho?”

No ens podem quedar només amb les dades externes que aporten els fills, sinó que hem de procurar comprendre el seu interior, la seva ànima, per saber on està realment. On tenen posat el seu cor? Què pensen? Hem de tenir en compte que la vida d’un nen, d’un adolescent, d’una persona, neix i es configura en funció del món del seu pensament, del seu interior.

A vegades, pot ser que només actuem quan algunes dades externes presenten alguna deficiència clara que ens alarma: males notes, unes continuades sortides de to,... i aleshores pot ser tard o, com a mínim, haurem perdut l’ocasió d’anticipar-nos. 

dijous, 1 de setembre de 2016

Amb qui estan els fills?

En l’exhortació apostòlica “Amoris Laetitia” en el punt 260 del capítol 7è: “Enfortir l’educació dels fills”, el Papa Francesc després de dir que la família “necessita plantejar-se a què vol exposar els seus fills”, fa les següents preguntes:

-“qui s'ocupa de donar-los diversió i entreteniment?”

-“qui entra a les seves habitacions a través de les pantalles?”

-“a qui els lliurem perquè els guiïn en el seu temps lliure?”

Davant d’aquestes preguntes faríem les següents consideracions:

-L’afany dels pares per a resoldre el temps lliure dels seus fills porta, a vegades, a recórrer a activitats amb les que es busca més tenir-los ocupats, a que siguin una autèntic complement de la seva formació. S’haurien d’escollir de manera que es conegui les persones responsables d’aquestes activitats i l’ambient que s’hi respira. Això val per classes d’idiomes, música, estudi dirigit, esports, etc.  A vegades, s’haurà de prioritzar el valor formatiu per sobre de l’objectiu propi de l’activitat.

-A través de les diverses pantalles (ordinador-internet, videoconsoles, televisió, etc.) poden entrar tot tipus de personatges i situacions virtuals que en cap moment voldríem que els coneguessin o les visquessin com a reals. Per tal que continuïn vivint en el món real, hem d’evitar l’ús excessiu d’aquests mitjans controlant els tipus de jocs i situacions que es donen, per això és prudent que aquestes pantalles no estiguin situades en les habitacions, localitzant-les en llocs comuns on tothom pugui veure el que s’està fent. Per altra banda, s’ha d’evitar al màxim que la televisió perdi el seu component familiar i es converteixi en una oferta de consum individual, sense control per part dels pares.

-S’han de tenir moments per estar amb els fills, gaudint amb ells de les coses senzilles i quotidianes: la conversa, el passeig, la naturalesa. Procurant passar-ho bé en família i creant oportunitats per fer-ho junts: celebracions d’aniversaris, excursions,... No es tracta de fer coses especials, sinó fer especial el fet d’estar junts. Així es crearà un ambient de confiança i comunicació que convertirà els pares en el primer referent.

Els Papa Francesc dóna la resposta adequada:

“Només els moments que passem amb ells, parlant amb senzillesa i afecte de les coses importants, i les possibilitats sanes que vam crear perquè ells ocupin el seu temps, permetran evitar una nociva invasió.”

Evitar aquesta nociva invasió suposa doncs:

-Preguntar-se si parlem amb senzillesa i afecte de les coses importants. Si hi dediquem el temps necessari, amb el llenguatge propi per a cada edat, amb la serenitat i pau que correspon, i si sabem escoltar els seus dubtes i inquietuds per donar-los la resposta adequada. Hauríem de preguntar-nos, també, si sabem quines són les coses importants per a ells, quines coses els hi interessen o els hi preocupen en el moment en que es troben.

-Preguntar-se, per altra banda, si els hem sabut donar eines per ocupar de forma sana els seu temps lliure i d’oci. Si bé les pantalles hauran de tenir el seu temps, harem de procurar que altres aficions també el tinguin: la lectura, l’exercici físic, els jocs de taula, els amics, etc.

-Preguntar-nos també si els hem preparat per evitar els riscos que es poden donar en la relació amb els altres. Es tracta de saber escollir bé els amics i els ambients, però també de saber evitar, o afrontar amb prudència i fortalesa, ambients més problemàtics.

El Papa Francesc acaba aquest punt 260 dient:

“Sempre fa falta una vigilància. L’abandonament mai és sa. Els pares han d’orientar i prevenir els nens i adolescents per tal que sàpiguen afrontar situacions on pot haver riscos, per exemple, d’agressions, d’abús o de drogoaddicció.”