dimarts, 15 de desembre de 2015

Conte de Nadal: La prova definitiva

         La prova definitiva

Eren les festes de Nadal. Jugàvem a casa del meu oncle Edu. Estava fart de les  bromes dels meus cosins Pere i Joan. Es donaven importància explicant històries sobre que els Reis Mags eren els pares i que eren els qui compraven les joguines. Jo no m`ho podia creure, era del tot impossible que el meu pare hagués tingut els diners suficients per comprar-me, l’any passat, la bicicleta, la pilota de futbol i la motxilla per anar d’excursió. De tota manera, em va quedar un petit dubte
.
Al dia següent, a l’hora de dinar, vaig plantejar el tema: “El meus cosins, el Pere i el Joan, diuen que els Reis són els pares...”
La meva mare per poc s’ennuega per la sorpresa, però el meu pare va respondre rapit: “No els hi facis cas, el que passa és que com no es deurien portar massa bé, s’han inventat això per justificar que l’any passat no els hi deixaren res... i probablement tampoc els hi portaran res aquest any.”

El meu dubte quasi va desaparèixer amb aquella rotunda explicació. Però vaig decidir aconseguir la prova definitiva per donar resposta als meus cosins. M’amagaria per veure els Reis Mags. Si, m’amagaria la nit de Reis i així podria explicar-los-hi que els havia vist i que estava segur que no eren els pares.

Vaig comentar-li la idea al meu germà petit, Miquel, que es va quedar molt espantat.
-No ho facis. Ja saps que si et veuen no et deixen res.
-No em veuran. M’amagaré dins el bagul del rebedor i quan senti soroll obriré una mica la tapa per veure’ls.
-És molt arriscat. Et veuran, ho veuen tot i et quedaràs sense res.
Vaig intentar tranquil·litzar-lo assegurant-li que aniria amb molt de compte per no fer soroll.

A mida que s’acostava el dia anava adonant-me de la temeritat de la meva decisió. Vaig estar a punt de tornar-me enrere. Els patins que havia demanat, el cotxe  teledirigit i la raqueta de tenis pesaven massa en contra, però les ganes  de demostrar als meus cosins el seu error era raó més que suficient per intentar-ho. Volia deixar-los sense arguments i que s’empassessin les seves bromes.

Va arribar el dia, la tarda es va fer llarguíssima, semblava que no arribaria mai el moment. A l’hora de sopar no vaig menjar res, i el meu germà em mirava, espantat, tota l’estona de reüll. La mare va comentar que li havien dit que aquest any els Reis venien molt pobres. No va costar res que ens anéssim a l’habitació a dormir de seguit.

Un cop al llit, esperàvem que apaguessin els llums. Quan va entrar la mare per veure si ja estàvem dormint, vàrem fer veure que si, quiets i amb els ulls tancats. Va passar una bona estona en la que no se sentia res fins que el Miquel que ja s’estava dormint de veritat, va despertar-se de repent per dir que havia sentit soroll.
-Em sembla que he sentit petjades al menjador.
Vaig aixecar-me del llit disposat a començar la meva aventura.
En Miquel va intentar dissuadir-me.
-No hi vagis Marc.
-Estic decidit. Desitja’m sort.

Em sentia com un dels herois de les meves novel·les. Vaig sortir de l’habitació i, descalç, vaig córrer pel passadís fins el bagul del rebedor. No era la primera vegada que en ficava allà dins jugant a l’amagatall amb la meva germana gran. Havia d’anar en compte per tal que el cobretaula que hi havia damunt no quedés massa desendreçat. Per sort estava fixat amb unes agulles. Un cop dins vaig estar una bona estona sense atrevir-me a moure’m per a res... però, si havia arribat fins allà, havia de seguir. Vaig aixecar una mica la tapa i per la petita escletxa que em deixava, vaig mirar.

Al menjador hi havia molta llum, una llum diferent de l’habitual. Al cap d’un moment els veié. Del l’ensurt se’m va tancar la tapa de cop. Potser haurien sentit el soroll? Vaig aixecar, lentament, de nou la tapa... i allà estaven en el menjador: en Melcior amb la seva barba blanca i una capa d’un color que no havia vist mai; en Gaspar portava una corona amb tot de pedres precioses de diferents colors que brillaven especialment, i estava deixant sobre la taula la joguina que havia demanat el Miquel; darrera la porta devia estar el Baltasar fumant-se un cigar perquè es veien els anells de fum que feia, i fins i tot em va semblar veure la ploma del seu turbant. Eren realment màgics: alts, rodejats d’una llum especial, es movien amb una solemnitat pròpia dels Reis,... M’hagués quedat mirant-los una bona estona però,... venien cap el rebedor!  

Es van apropar, poc a poc, cap a la porta. Havia tancat la tapa, esperant que no em descobrissin. Des del fons del bagul vaig sentir clarament la veu del meu pare que deia molt baixet:
-Gràcies per tot. Em feia por que el Marc amb el seus dubtes no volgués comprovar pel seu compte com eren els reis.
-Ja t’he dit que estaven ben adormits. Us hem fet venir per res- digué la meva mare. 
-No us amoïneu, ja sabeu que venim de casa dels nets del Lluís que han rebut els regals directament de les nostres mans. Són encara molt petits i no han trobat a faltar a Baltasar.
- Jaume, que es millori la Maria. Lluís dóna-li records a la Marta – afegí la mare.

Vaig quedar-me no sé quant de temps dins el bagul. Pel meu cap van passar les bromes del meus cosins, la resposta del pare als meus dubtes, el Miquel que estaria esperant-me a l’habitació,... i sentia que m’estava fent gran.

Quan vaig arribar a l’habitació, el Miquel, assegut al llit i amb veu tremolant, va preguntar-me:
-Els has vist? T’han vist? Són de veritat?
- I tant que ho són.
-Ja ho sabia, explica’m, explica’m com són...
 I li vaig explicar: els colors de les seves capes, la barba del Melcior, la corona del Gaspar, la majestuositat dels seus moviments, el resplendor que els envoltava,...

I vaig seguir explicant-li... sense plorar,... sense derramar una sola llàgrima,... s’havien quedat totes en el bagul del rebedor junt amb una part important de la meva infantesa.

(adaptació del conte "La duda" d'Angelina Lamelas)

dimecres, 2 de desembre de 2015